divendres, 24 de setembre de 2021

Biografías: A

Totes | A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W Y Z
Per a accedir a la Biografia completa fes clic sobre el nom.

Cos
AGULLÓ, Margarita (1536-1600)

Va nàixer a la nostra ciutat en 1536. Als vint anys va fer vot de castedat i ingressà a l'Orde Tercera de Sant Francesc. Residí durant algun temps en el Convent de Sant Francesc de Xàtiva, des d'on adquirí fama de santa. Atret per ella, el Patriarca Ribera decidí portar-la a València, on augmentà la seua celebritat, enaltida per religiosos tals com fra Luis de Granada, Nicolau Factor o el propi arquebisbe Joan de Ribera. Per encàrrec d'aquest va escriure tractats ascètics, que van ser publicats pel seu confessor, Jaume Sanchis, junt amb un resum biogràfic: Relación breve de la vida, virtudes y milagros de la humilde sierva del Señor Sor Margarita Agullona, Beata professa de la Orden del Seráfico padre S. Francisco, impresa a València en 1607 per Juan Crisóstomo Garriz. Morí a València en 1600, als 64 anys d'edat. Finalitzada la construcció de Reial Col·legi del Corpus Christi de València, fou soterrada en la seua capella en l'any 1605.

La seua imatge està associada al quadre que Francisco Ribalta realitzà —conservat al Museu del Patriarca del Reial Col·legi— on es representa amb gran realisme i expressió mística. El retaule ceràmic existent al número 10 del carrer Noguera (antiga Botica Central, seu de la família Artigues, que exercí farmàcia en la nostra ciutat al llarg de sis generacions) la reprodueix en la part superior central, entre el franciscà fra Miquel Agulló i el dominic sant Jacint Castañeda.

ALBINYANA, Vicent (ca. 1628-1703)

Es desconeix la data exacta de naixement d'aquest organista de la Seu, que el musicòleg Josep Antoni Alberola situa al voltant de 1628.
L'organista era la segona autoritat en la capella de música de la Col•legiata de Xàtiva, que comptà amb una organització equiparable, entre els segles XV al XIX, al de catedrals com Cartagena, Oriola, Sogorb o Tarragona, com corresponia a la que fóra «segona ciutat del regne» i a les seues aspiracions de ser seu episcopal.
Tenim poques dades sobre la seua vida. D'ell, sent molt jove, digueren els canonges de la Col•legiata: «persona de molta habilitat, y no obstant és de poca edat al present. No es trobarà en lo Regne persona de més satisfacció y que anant lo temps ha de ser únic en l'orgue».
Educat i format a la Col•legiata des que fóra escolà, es convertí en home de confiança del Capítol, substituint puntualment en les funcions al mestre de capella en absència seua.
Fou organista de la Seu de Xàtiva durant cinquanta-dos anys La documentació existent ens diu que s'ocupava «graciosament [de] tocar l'arpa en la capella», motiu pel qual el Capítol de la Col•legiata reglamentà que, qui pretenguera ocupar la vacant d'organista, havia de saber també tocar aquest instrument.
Vicent Albinyana morí el 20 de maig de 1703.

ALCANYÍS, Lluís (1440-1506)

No són segures les dates referides al seu lloc i moment de naixement, però, amb tota probabilitat, fou originari de Xàtiva. Son pare, el notari Jaume Alcanyís, sí que va nàixer i va residir en ella. Francisco Martín Grajales afirma que "si no procedeix de Xàtiva, degué estar establert alguns anys en aquesta ciutat, si bé ja en 1467 el trobem a València, on el 23 d’abril d’aquest any atorgà poders [...] a favor del seu germà Bernat, mercader de professió i resident a Xàtiva". El 1470 es va casar amb Elionor Esparça, de família de conversos, com ell. El matrimoni, establert a València, al carrer de la Taverna del Gall, veïns de la família de Joan Lluís Vives, va tenir quatre filles: Violant, Aldonça, Jerònima i Àngela, i un fill, Francesc, que degué nàixer cap al 1477.

Encara que és conegut com a metge i professor cal mencionar també la seua vessant literària: va participar en el certamen poètic recollit en Les trobes en lahors de la Verge Maria (1474), primera obra literària impresa en Espanya, que inclou dos poemes seus.

Alcanyís va ser una de les figures mèdiques més notables en la València de l’últim quart del segle xv. Juntament amb Lluís Dalmau i Pere Pintor (Xàtiva 1420-Roma 1503), va aconseguir que la ciutat fundàs el 1462 una escola per a cirurgians, a la qual Joan II va concedir el 1477 un privilegi per a dissecar cadàvers humans. Hi va ensenyar durant alguns anys i, a partir de 1480, va formar part del claustre permanent. Quan, el 1499, a proposta del municipi i amb l’acceptació del papa Alexandre VI, es va crear la Universitat de València, es convertix en el seu primer professor de medicina, ocupant fins al 1504 la càtedra fonamental o «cadira per als principis», que tenia com a objectiu oferir una exposició sistemàtica dels fonaments doctrinals de la medicina.

Dins el procés de renovació científica, viu, així doncs, el procés d’institucionalització acadèmica oficial de la medicina a València, superant la tradició aràbigojueva, caracterizada pel lliure accés a l’exercici de la professió de metge.

També va ser l’autor del primer llibre de medicina imprès a València: Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència (ca. 1490), escrit amb motiu de l’epidèmia que va assolar la ciutat des del novembre de 1489 fins a mitjan any següent. El llibre té dues parts: la primera està dedicada a la prevenció, i la segona a la curació de la pesta, precedides d’una introducció sobre la seua naturalesa i procedència.

El pensament científic d’Alcanyís està en la línia del corrent conegut com a "escolasticisme arabitzat", resultat de l’assimilació del saber mèdic grec, hel·lenístic i islàmic per les universitats en la Baixa Edat Mitjana, a partir de les traduccions de l’àrab.

El clima d’antisemitisme que va anar estenet-se al llarg dels segles XIV i XV cristalitzà, a petició dels reis Catòlics, en la creació dels tribunals de la Inquisició (1480), expressió de radicalisme religiós (contra jueus i conversos) i mitjà de control de l’ordre polític i social. En 1506, después de quasi tres anys d’empresonament i poc més d’un de l’execució de la seua muller, fou també condemnat per judaitzant i cremat a la foguera.

ALEXANDRE VI (1431-1503)

Roderic de Borja va nàixer a la nostra ciutat a la plaça que hui porta el seu nom — probablement a la casa cantonera amb el carrer Ventres— el 31 de desembre de 1431, el mateix dia que ho fera, cinquanta–tres anys abans, el seu oncle Calixt III (segons altres autors, naixqué l'1 de gener de 1432).

En 1437 morí Jofré de Borja, pare de Roderic i la seua viuda, Isabel, marxà amb els seus cinc fills a València, instal·lant-se al Palau Episcopal, en casa del seu germà, Alfons de Borja. Aquest quan en 1444 fou nomenat cardenal, residint ja a Roma, el cridà i l'envià a la cèlebre Universitat de Bolonya per seguir estudis juídics, que Roderic completà amb dedicació, doctorant-se, igual que ho havia fet anteriorment el seu oncle a Lleida, en dret civil i canònic.

Pocs dies abans de la mort del papa Calixt, coneguent-se la seua pròxima mort, s'iniciaren a Roma disturbis, produïts pels enemics dels Borja i dels catalani (el propi palau de Roderic és incendiat). Aquest, cardenal i bisbe d'una rica i tranquila diòcesi, podria haver tornat a València. Si això hagués ocorregut, els Borja haurien estat un fet excepcional dins la història valenciana i de l'Església, pasant de simples cavallers al govern de l'Església catòlica, però no parlaríem d'una de les famílies més conegudes i poderoses de la història. Però Roderic optà per quedar-se a Roma. La seua inteligent intervenció, decissiva en l'elecció del següent papa, Pius II (havia estat elevat al cardenalat per Calixt III), així com la seua bona relació amb els següents papes (Pau II, Sixt IV i Innocenci VIII) li van permetre continuar durant trenta-cinc anys al front del càrrec de major importància de l'església: la Cancelleria del Vaticà, fet sense precedents en la història de l'Església romana en un llinatge no italià.

En 1472, el papa Sixt IV el nomenà el seu legat en missió especial a Castella i a la Corona d'Aragó. El cardenal Borja, als quaranta anys d'edat, i quan feia més de vint que havia eixit de València, tornava amb tots els honors a la seua terra, venint per última vegada a Xàtiva, on estigué entre els dies 5 i 11 d'agost de 1473. Diuen les cròniques que "féu gràcies a la ciutat, mostrant haver molta voluntat i amor a ella per ésser natural de dita ciutat".

Durant aquests anys, Roderic acumulà lentament beneficis, rendes eclesiàstiques i un considerable nombre de bisbats i abadies (com la de Subiaco, prop de Roma, o la valenciana de la Valldigna). Els seus ingressos el convertixen en el cardenal més ric de la cúria vaticana, fet que li va permetre construir-se el primer palau renaixentista de Roma i reunir en ell una petita cort en companyia de Vannoza Cattanei, relació de la qual van nàixer els seus fills Cèsar, Joan, Lucrècia i Jofré. Les seues riqueses foren tals que, en 1485, comprà al rei Ferran II el Catòlic el ducat de Gandia per al seu fill major, ducat sobre el que establí un llinatge que mantindria el nom i el poder de la família en el seu país.

En 1492, a la mort d'Innocenci VIII, Roderic va ser, finalment, elegit papa, prenent el nom d'Alexandre VI, elecció en la què es van fer valdre el seu ampli poder i experiència —amb més de trenta anys al front de la cancelleria vaticana—, la seua habilitat i les grans riqueses personals.
Certament, no van ser els problemes espirituals, sinó els polítics, els que més temps i energies del papa ocuparen, però sense un fort poder i autoritat, els papes eren joguets en mans dels estats i de les famílies aristocràtiques italianes. Els primers anys del pontificat els ocupà en posar en clar les finances de la cort vaticana i assegurar l'ordre públic i la justícia a Roma, sent implacable en l'autoritat papal.

Però el gran somni d'Alexandre VI —que no va ser mai acceptat en Itàlia pels poderosos, a més a més, era extranger— va ser ordenar el territori italià, disgregat en petits estats, al voltant de la supremacia de Roma, i aquesta al voltant del poder papal. Per a la consecució d'aquest fi casà els seus fills amb membres de diferents regnes i repúbliques italianes, i nomenà el seu fill major, Cèsar, capità general de l'Església, el qual inicià una sèrie de campanyes militars sobre les ciutats del centre d'Itàlia per tal de construir un nou estat, fort i centralitzat.

Igual que el seu oncle Calixt III, Alexandre VI sabia que a la cort vaticana i a Roma, amb tants enemics i envejosos, sols podia confiar en el seus parents, amics i compatriotes, entre els quals se sent còmode i segur. És així com Roma es va tornar a omplir de valencians i xativins, buscant l'oportunitat de fer diners, obtindre càrrecs i formar part del seu servei (com els metges xativins Gaspar Torella i Pere Pintor). L'abundància de compatriotes del papa va ser tal que, a l'igual que en el papat de Calixt III, la llengua de la cort vaticana, la del seu servei privat, inclús la que usà amb els seus fills (nascuts a Itàlia i de mare italiana), tant oral com escrita, fou el català de València.
Un dels fets de més trascendència en l'Edat Moderna va ocórrer durant en aquests anys: el descobriment d'Amèrica (1492), en el qual intervingué l'autoritat d'Alexandre VI per delimitar els drets de les dues potències en conflicte, Castella i Portugal, a través de les Butles Alexandrines.

Sota el seu pontificat i mecenatge, Roma substitueix Florència com a centre del Renaixement, convertint-se en cap de l'Humanisme i de l'activitat artística i renovació urbana. Alexandre VI és defensor dels humanistes, de la llibertat de pensament (sempre que no fóra herètic) i protector de les ciències (creació de l'Universitat de València i de la Universitat de Roma) i de les arts.

Morí, víctima de la malària, el 18 d'agost de 1503, quan els Borja es trobaven al cim del seu poder. Però si l'ascensió havia costat molts anys, la caiguda va ser cosa de dies, sent soterrat de manera ràpida i quasi clandestina, mentre anava estenent-se i creixent una llegenda negra al voltant d'aquesta poderosa i envejada la família. Hui les despulles dels dos papes Borja es troben en un modest sepulcre a l'Església de Montserrat de Roma. I el nom d'aquesta família xativina, una de les més universals de l'història, queda per sempre unit al nom de la nostra ciutat.