Va nàixer el 21 de març de 1873. Estudià batxillerat al col•legi dels jesuïtes de València, ciutat on obtingué posteriorment el títol de mestre, professió que exercí al llarg de la seua vida.

La seua vessant biogràfica de major interés per als xativins és la d’estudiós i divulgador de temes locals —a l’igual que els seus coetanis Carlos Sarthou, Gonzalo Viñes o José Chocomeli—, encara que va tenir també altres centres d’interés com la poesia i l’ús del valencià (fou premiat als Jocs Florals de lo Rat Penat de 1906 i 1908).

La seua obra està marcada per un fort compromís religiós, paral•lel al de Viñes, amb el qual col•laborà, al setmanari El Obrero Setabense. Semanario de Propaganda Católico-Social.

Als anys vint entrà en contacte amb el grup d’historiadors de València i començà a publicar en diferents revistes. Fou director del Centre de Cultura Valenciana —del qual va ser també bibliotecari—, destacat impulsor del Centre d’Estudis Borjans —tema en el què mostrà una gran predilecció— i membre de la Institución de Estudios Setabenses.

Entre la seua obra historiogràfica cal assenyalar nombrosos articles en publicacions com el Boletín de la Real Academia de la Historia, Archivo de Arte Valenciano, Anales del Centro de Cultura Valenciana, Saitabi, El Obrero Setabense, Játiva Libro de Feria, etc.

Entre els seus estudis monogràfics cal destacar: El valenciano en la escuela y en la vida social (1918), < em>El turista en Játiva (1921), Curiosidades setabenses (1924-1925), El inventor de la taquigrafía española y de la pluma estilográfica, Francisco de Paula Martí. Su vida y su obra (1926) i, sobre tot, la seua obra cabdalJátiva biográfica (1931).

Cal recordar a Ventura Pascual com una persona modesta i de gran erudició, al qual la historiografia local li deu molt. Xàtiva té dedicada a la seua memòria el carrer on s’emplacen les vivendes de Sant Feliu, davant del Col•legi Martínez Bellver.