divendres, 24 de setembre de 2021

Biografías: S

Totes | A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W Y Z
Per a accedir a la Biografia completa fes clic sobre el nom.

Cos
SANELO, Manuel Joaquín (1760-1827)

Coneixem poques dades de la seua vida. J. Pastor Fuster (Biblioteca valenciana de los escritores que florecieron hasta nuestros días. Valencia: J. Ximeno, 1827-30), contemporani seu, ens diu que naixqué en 1760 a la nostra ciutat; fill de Joaquín Sanelo, natural de la ciutat italiana de Cremona (Sanelo deu ser la valencianització de Giannello) i de Manuela Lagardera.

Estudià medicina a la Universitat de València, però el seu interés per la llengua el dugué a treballar en l'Ajuntament de València, d'on va ser escrivà de la seua Secretaria des de 1805.

La seua preocupació per la degradació del valencià el portà a presentar en 1805 a la Societat Econòmica d'Amics del País el seu manuscrit Silabario de voces lemosinas y un plan de enseñanza de este idioma, institució que el valorà molt positivament. L'obra està desapareguda, però el seu contingut deu formar part d'una altra de major importància: Diccionario valenciano-castellano, manuscrit en 4t, conservat a la Biblioteca Mazarina de París. Aquesta obra, incompleta per la mort de l'autor, conté 9000 veus. Per a la seua confecció, Sanelo consultà fonts documentals medievals, i textos jurídics i literaris clàssics valencians. L'obra de Sanelo ha estat finalmente valorada gràcies a l'estudi i edició crítica del filòleg Joseph Gulsoy (Diccionario valenciano-castellano de Manuel Joaquín Sanelo), tesi doctoral llegida a Chicago en 1961 i publicada en 1964 (la Biblioteca Municipal té un exemplar d'aquesta obra: SL 804 SAN dic).

Xàtiva l'honra amb el carrer Lingüista Sanelo (entre Catedràtic Ángel Lacalle i Canonge Gonçal Viñes) pel seu esforç i treball de tants anys en benefici de la seua llengua, el valencià.

SANS, Hipòlit (? –1582)

El cognom Sans o Sanç, posteriorment castellanitzat en Sanz, és remunta al segle XIII, sent Jacques Sanç un dels tres repartidors del terme de Xàtiva després de la reconquesta.

D'Hipòlit Sans coneguem poques dades biogràfiques. Va nàixer a la nostra ciutat, però desconeguem la data. Fou cavaller de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem (en alguns llocs s'afirma que de Sant Jaume). Estigué present en el famós setge al que fou sotmesa pels otomans l'illa de Malta l'any 1565, on mostrà valor i heroïcitat. Anys més tard escriví el poema èpic La Maltea: en que se trata de la famosa defensa de la religión de san Juan en la isla de Malta (Valencia: Juan Navarro, 1582). L'obra, redactada en dotze cants, en octaves reials, té el propòsit —afirma el seu autor— de rememorar la glòria dels cavallers de Sant Joan, que resistiren l'atac dels turcs.

Formà part, així, del grup de soldats escriptors del segle XVI que inclogué a personatges tan rellevants com Garcilaso de la Vega, Bernal Díez del Castillo, Ignacio de Loyola o Cervantes. Les fonts són coincidents en assenyalar la seua mort en 1582.

SARTHOU CARRERES, Carlos (1876-1971)

Va nàixer a Vila-real en 1876. Finalitzat el batxillerat, realitzà la llicenciatura de Dret en València (1901) i es doctorà a Madrid en 1904. En aquest va contraure matrimoni amb Lidia Vila.

Inicià la seua activitat professional com a secretari judicial a Vila-real, passant després a Borriana i, en 1920, a Xàtiva. La seua inquietud cultural començà a manifestar-se l'any 1909 amb diverses publicacions sobre Castelló, que motivaren la seua participació en l'elaboració de la monumental Geografía del Reino de Valencia (1913). Eixe mateix any era nomenat membre de la Reial Acadèmia de la Història.

Traslladat a Xàtiva, fou nomenat arxiver municipal (1920). En 1922 publicà la seua primera obra sobre la nostra ciutat: El alcázar setabense. Eixe mateix any publicava altres nou, el que demostra la seua capacitat de treball i l'entusiasme amb el que va acometre el desig de donar a conéixer els tresors artístics i la història de l'antiga Saetabis. De la seua producció, més d'un centenar entre llibres i futllets, destaquem: Guía oficial ilustrada de Játiva (1925); Datos para la historia de Játiva (1933-1940), obra de la historiografia local encara d'obligada consulta; Castillos de España (1932), Catedrales de España (1946) i Jardines de España (1948-1949), on va ser pioner de la fotografia documental; Juan José de Ribera y su patria (1947) y El castillo de Játiva y sus históricos prisioneros (1946). Col·laborà en més de seixanta publicacions periòdiques espanyoles i extrangeres.

Entre els nombrosos càrrecs i títols que se li donaren subratllem: fill adoptiu de la Ciutat (1925), director del Museu Municipal (1940), cronista de la Ciutat (1940), membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles (1953), apoderat del Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional (1953), membre de la Institució Alfons el Magnànim (1956), de la Hispanic Society de Nova York (1961), medalla al mèrit turístic (1966), etc.

Tot el que hem dit és important, però no és res per a la ciutat si ho comparem al treball que realitzà durant els anys de la guerra civil, en què amb risc de la seua vida aconseguí salvar de la destrucció feta per la barbàrie revolucionària l'Arxiu Municipal i el de la Col·legiata, així com nombroses obres d'art religiós, que amagà a l'ermita de Sant Feliu i al Museu Municipal, que va estar intacte.

És difícil trobar un home que, no havent nascut a Xàtiva, la volguera tant. Atacat d'amnèsia i cuidat per la seua filla, Lidia Sarthou, anterior directora de la Biblioteca Municipal (1947-1984), morí en 1971, als 94 anys. La ciutat li va retre homenatge en el seu darrer viatge i li dedicà un dels carrers més cèntrics, però el seu nom cal que estiga imprés en el cor de tots els xativencs com una de les persones que més ha cuidat i donat a conéixer la història i el patrimoni de la nostra ciutat.

SERRA, Pere (s. XIV – 1409?)

Pere Serra, del qual desconeguem la data de naixement, és el primer cardenal nascut a Xàtiva. Es llicencià i doctorà en lleis per la Universitat de Montpeller l'any 1379, on fou company d'estudis de Pedro de Luna, posterior papa Benet XIII, qui elevà a la categoria de Col·legiata (1413) la parroquia major de Santa Maria de Xàtiva (en la concessió d'aquesta bula fou important la relació personal de Serra amb el papa).

Fou persona fidel i de confiança dels reis d'Aragó (Pere IV i Martí l l'Humà), i pont entre la Corona i els papes. La seua labor està emmarcada dins el període anomenat Cisma d'Occident (1379-1429), aportant el seu treball a la fi de la divisió entre els papats d'Avignó i Roma, tasca en la què participaria posteriorment de forma molt activa el també xativí Alfons de Borja (Calixt III).

Entre els títols i dignitats que aconseguí cal destacar: lector de l'estudi de Montpeller, beneficiat de València, paborde de Sogorb, canonge de Vic, ardiaca de Barcelona, canonge de València, ardiaca de Morvedre, rector de Sollana i canceller del rei Martí l'Humà. En 1396 fou nomenat bisbe de Catània (capital de Sicília, aleshores territori de la Casa d'Aragó) i en 1397, cardenal.

No sabem la data segura de la seua mort: 1404 o 1409. Martí de Viciana ens diu que: "En el pie del altar desta capilla [la Seu] fue sepultado el reverendísimo Don Pedro de Serra, cardenal de Catània, natural desta ciudad de Xàtiva."

SIMARRO LACABRA, Luis (1851-1921)

Fill de Ramon Simarro Oltra, va nàixer a Roma el 1851 durant un dels viatges de son pare, al qual havien encarregat els retrats dels papes Calixt III i Alexandre VI. La mort del pintor als 33 anys, de tisi, no la va poder superar la seua esposa, que es va suïcidar quan Simarro tenia només tres anys. Estudià Medicina el 1874 i es va doctorar l’any 1875. Positivista actiu, es va entestar a separar la psicologia de les seues adherències religioses, mitològiques o simplement supersticioses, anà a París el 1880, on es va quedar durant cinc anys.
Coneix un jove Cajal i l’inicia en les preparacions amb impregnacions argèntiques al mateix temps que li mostra el mètode Golgi. D’aquestes relacions naix l’escola histològica espanyola. En Recuerdos de mi vida, Cajal reconeix el seu deute intel•lectual amb Simarro i l’impuls positivista que va donar a les seues investigacions. Però Simarro no es tenia per un històleg, sinó per psicòleg clínic. No sols va ser el primer conreador competent d’aquesta disciplina a Espanya, sinó que va ocupar la primera càtedra en el món en la disciplina. Va impartir lliçons a la Institución Libre de Enseñanza, a l’Ateneu de Madrid i a l’Escola de Criminologia i, posteriorment, a la Universitat de Madrid. Com ha escrit Yela, «la obra docente, innovadora y divulgadora de Simarro fue sobresaliente y decisiva. Su personalidad desmesurada, idealista, generosa, radical y quijotesca le impulsó a iniciar y tocar muchas cuestiones».
Va ser també un activista polític, un regeneracionista entusiasta i un maçó d’alt rang amb tal capacitat de convocatòria que en defensa d’Unamuno, condemnat a 16 anys de presó per criticar el rei, va aconseguir l’adhesió de la flor i nata de la intelligentsia espanyola. Va ser capaç, així mateix, de mobilitzar més de set-cents representants del pensament hispà en un manifest de suport a la causa aliada en la Primera Guerra Mundial. Va promoure amb Unamuno, Marañón, Menéndez Pidal, Azaña i Pérez de Ayala la constitució de la Unión Democrática Española para la Liga de la Sociedad de Naciones. Rigorós, polifacètic i versàtil, va publicar poc; però va exercir una influència considerable des de la seua càtedra i des del seu laboratori. També des de la biblioteca de sa casa, que va ser lloc de reunió d’intel•lectuals, artistes i polítics.
Va morir el 19 de juny de 1921 en un context social de greus convulsions. Soterrat modestament al cementeri civil de Madrid, el periòdic La Libertad publicà un obituari amb aquestes paraules: «Don Luis Simarro tenía madera de santo y de sabio. Por eso vivió para el bien y la verdad. Murió como un justo». Laín Entralgo el va descriure com a «incitador para que los españoles despierten y empiecen a hacer algo dentro de la ciencia».

PUYOL ANTOLÍN, Rafael: "Presentacions". En: Luis Simarro i la psicologia científica a Espanya / editor, Helio Carpintero. - València : Universitat de València, 2003. - P. 11-12