diumenge, 18 d'abril de 2021

Biografías: V

Totes | A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W Y Z
Per a accedir a la Biografia completa fes clic sobre el nom.

Cos
VEANA, Macià (1656-1705)

També conegut com Matías Juan Veana o Matías Juan de Veana.
Va ser el mestre de capella amb més fama i prestigi musical que va ostentar aquest càrrec en la Col•legiata de Xàtiva, que comptà fins al segle XX amb una organització musical equiparable a la de catedrals com Cartagena, Oriola, Sogorb o Tarragona, com corresponia a la «segona ciutat del regne» i a les seues aspiracions de ser seu episcopal.
Va nàixer a la nostra ciutat en 1656 i inicià la seua formació musical amb Aniceto Baylón, mestre de capella de la Col•legiata entre 1664 i 1677. En aquesta data apareix ja com a mestre de capella de Sant Joan del Mercat de València.
Entre 1680 i 1683 va ocupar aquest lloc al Monestir de l'Encarnació de Madrid; i entre 1683 i 1689, en les Descalces Reials. Sembla ser que, davant la necessitat d'ocupar-se de la seua família, va deixar el mestratge en les Descalces i va acceptar el càrrec a Xàtiva, entre altres raons per ser ella «sa pàtria i haver-se criat en esta Santa Església». Però la seua estada a la ciutat va ser breu. En 1692 marxà a Palència i, poques setmanes després, a Madrid, on exercí el seu magisteri al Monestir de l'Encarnació fins a la seua mort, en 1705.
La seua obra forma part de l'efervescència cultural de caire científic i humanista —avantguarda del posterior moviment il•lustrat— que es va produir a València, a finals del segle XVII, de la mà dels «novators». Les seues composicions, fonamentalment policorals, combinen magistralment el llenguatge modal amb les noves tonalitats, i destaquen per la seua força expressiva. La majoria d'elles (nadales) van ser lloades al seu temps per la seua elegància i frescor, i la gran acceptació i difusió de la seua obra per Espanya, Europa i Hispanoamèrica han permés la seua conservació.

VERNIA, José GARCÍA TORTOSA (1915-1966)

Va nàixer l’any 1915. Des de ben menut mostrà una inequívoca aptitud per al dibuix. En 1929, amb tan sols 14 anys, ingressà a l’Acadèmia de Belles Arts de San Carles de València, estudis que finalitzà en 1934. Tenim constància del seu treball ja en 1936 —com artista faller i cartellista—, relació amb el món faller que no abandonaria, doncs participà al llarg de la seua vida en l’elaboració de moltes portades de llibres de falles de diferents comissions i Junta Local Fallera.
En la seua faceta de cartellista destacà de manera especial en els cartells de la Fira de Xàtiva. Entre 1944 i 1967 en va realizar dotze, i en ells va deixar una profunda empremta iconogràfica en cartells dinàmics, plens de creativitat, frescura i policromia. Francisco Javier Pérez Rojas i José Luis Alcaide (Un segle de cartells, Fira de Xàtiva, 1889-2000) el consideren una figura de primera línia, renovador del cartell local per les seues creacions animades, optimistes i inequívocament festives. En aquesta vessant de cartellista cal destacar també la seua participació, en diverses ocasions, en la Fira Mostrària Internacional de València.
Aspecte d’especial interés, i menys conegut, és la seua aportació al món de la publicitat, amb dissenys i logotips —plens d’originalitat— per a moltes firmes comercials (Zumos Jummel, Imprenta Matéu…).
Excel·lent dibuixant i cartellista, practicà també la pintura paisatgística i, de manera especialment remarcable, el retrat, del qual guarda el Museu de l’Almodí diverses mostres.
El seu caràcter amigable, extrovertit i senzill, amant de la naturalesa i de la seua ciutat, l’integrà dins el Grup Sait, en el qual —segons Juan Francés— influí de manera decisiva en el seu desenvolupament.
Aquest gran dibuixant i, pot ser, el millor cartellista i dissenyador que ha tingut la nostra ciutat al segle xx, va morir a Xàtiva, l’any 1966, a consequència de les ferides d’un accident de circulació.
En 2001 la ciutat li va retre un just homenatge amb una exposició retrospectiva de la seua.

VILLANUEVA, Joaquim Llorenç (1757-1837)

Nasqué el 10 d'agost de 1757 en una casa de la plaça de les Cols (hui plaça del Mercat), prop del carrer Caldereria, probablement dins d'una família benestant, i amb un ambient favorable per a una bona formació: son pare era de professió llibreter. En Xàtiva, aleshores San Felipe, féu els seus primers estudis (gramàtica i humanitats), sent alumne avantatjós, doncs als 12 anys marxà a València per iniciar la formació secundària. En 1772 obtingué el títol de mestre en Arts i en 1776, amb tan sols 19 anys, doctor en Teologia.

Finalitzats els seus estudis, ocupà la càtedra de Filosofia del seminari d'Oriola, i en 1780 marxà a Madrid, on va establir relació amb un grup escollit d'intelectuals valencians, entre ells, Pérez Bayer i Bertrán, bisbe de Salamanca i inquisidor general. La seua relació amb aquest últim li va permetre ser nomenat capellà, consultor de Tribunal de Cort i qualificador del Sant Ofici.

Establit a la cort madrilenya inicià una intensa activitat literària: Oficio de la Semana Santa (1784), obra de gran èxit editorial i un dels llibres més editats durant molts anys; De la obligación de decir la Misa con circunspección y pausa (1788), on critica la relaxació de costums de molts religiosos en la celebració litúrgica; De la lección de la Sagrada Escritura en lenguas vulgares (1791), en la què justifica la necessitat de traduir la Bíblia de les llengües clàssiques i posar-la a l'abast del poble; Catecismo del Estado (1793), sobre el benefici que suposa per a l'Estat la pràctica religiosa del poble; Año Cristiano (1795), obra de gran erudició sobre els sants i advocacions religioses espanyoles; Dominicas, ferias y fiestas movibles (1796-1803), complement de l'obra anterior i tractat de pietat i pràctica religiosa; Kempis de los literatos (1807), conjunt de màximes i consells; col·laboració en Viaje literario a las iglesias de España, text fonamental de la historiografia eclesiàstica, obra del seu germà el dominic Jaume Villanueva, etc.

L'activitat de Villanueva en aquests anys finals del segle XVIII i inicis del XIX està en relació a l'anomenat moviment jansenista, de gran influència en aquests moments, partidari d'una religiositat profunda, cercant les arrels de la primitiva Església, allunyada de formalismes, contra la relaxació de costums i defensora del centralisme monàrquic. Villanueva sovinteja els cercles intelectuals i religiosos més influents de Madrid, sintonitzant amb el poder i aconseguint el reconeixement per part de les institucions més importants del país: és nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua (1792), predicador de S. M. i rector dels Reials Hospitals de Madrid (1800), membre de la Reial Acadèmia de la Història i de l'Orde de Carles III.

L'ocupació d'Espanya per les tropes napoleòniques produí l'alçament nacional i la Guerra de la Independència (fou testimoni de l'alçament popular a Madrid el dia 2 de maig de 1808 i de la repressió posterior, a l'igual que Francesc de Paula Martí). Aquests fets suposaren un canvi profund en la seua vida. En 1810 és designat diputat per València a les Corts generals i extraordinàries que es celebraren a Cadis (1810-1813). De la seua participació en elles deixà testimoni de primera mà en el seu llibre Mi viaje a las Cortes, editat pòstumament en 1860. En elles va ser un dels diputats més actius, produint-se en ell un profund canvi al voltant de la concepció de l'Estat: sobirania nacional, mostra d'expressió patriòtica, front al despotisme monàrquic. Intervingué en els debats sobre la Constitució de 1812, l'abolició de la Inquisició, la reforma del clergat, questions econòmiques, etc.

Pocs xativins han mostrat com ell l'amor per la seua terra i la seua disposició incondicional per a afavorir-la. Només rebre la notícia de ser nomenat diputat a les Corts oferí els seus serveis al governador i Ajuntament de la ciutat. I el seu treball en elles tingué com a resultat la restitució del nom de Xàtiva, abandonant l'ignominiós de San Felipe (sessió del dia 26 de setembre de 1811), i la restitució de la històrica seu episcopal (1814), deslligant-se de la de València, encara que de forma efímera, doncs el 4 de maig de 1814 Ferran VII implantava novament l'absolutisme i abolia tot el treball de les Corts. Villanueva fou empresonat i posteriorment desterrat al convent de La Salceda (Guadalajara).
Una reacció liberal implantà en 1820 novament la Constitució de Cadis. Villanueva era alliberat i marxava a Conca, d'on era canonge des de 1809. Per segona ocasió és designat diputat a Corts per València. I un altra vegada, Villanueva treballa per la seua ciutat, aconseguint de les Corts (1821) no ja sols restablir la catedralitat de Xàtiva, sinó també que fóra nomenada capital de província.

Una nova reacció absolutista (1823) imposà el govern despòtic de Ferran VII, anul·lant l'obra legislativa liberal, i Joaquim Llorenç, junt amb els seus germans Jaume i Llorenç té que emigrar. En Londres visqué els primers anys d'exili. Allí continuà amb la seua gran afició, l'escriptura, i publicà Vida literaria (1825). En aquests últims anys de la seua vida estigué inclús pròxim a traduir la Bíblia al català.
En 1831 es traslladà a Dublín, acollit en casa del seu amic el reverend William Yore, on trobà afecte i atenció. En aquesta ciutat publicá Poesías escogidas (1833). El 26 de març de 1837 moria, després de 14 anys d'exili, molt lluny de la seua estimada ciutat, aquell qui probablement més ha treballat desinteresadament per ella i que, sens dubte, mereix que tots el tinguem a la nostra memòria.

VIÑES MASIP, Gonçal (1883-1936)

Mossén Gonçal Viñes va nàixer a la nostra ciutat en 1883. Estudià el batxillerat al Colegio Setabense, d'on anys més tard serà professor. Realitzà els estudis eclesiàstics al Seminari Diocesà de València, ordenant-se sacerdot en 1906. La seua labor religiosa i pastoral la realitzà íntegrament en la Seu, on va exercir els càrrecs de coadjutor, beneficiat i canonge amb càrrec d'arxiver, i a través de d'una activa acció social, organitzant i presidint diverses associacions catòliques.

Persona de gran formació i inquietuds, va pertànyer a diverses institucions de caràcter científic i cultural, d'entre les quals cal destacar: la Sociedad Aragonesa de Ciencias Naturales, el Centre de Cultura Valenciana o el Servei d'Investigació Prehistòrica de la Diputació de València. En 1917 va ser nomenat cronista oficial de la ciutat. Participà en la creació del nostre Museu Municipa (aportà l'ara romana amb inscripció llatina del bisbe visigot Atanasi, trobada a les excavacions de Sant Feliu, i el retaule del Salvador, procedent de l'ermita gòtica de les Santes.També, gràcies a la seua intervenció fou traslladada la creu gòtica del camí de València al Museu).

Tingué gran interés per l'arqueologia i participà en les excavacions de La Bastida de les Alcuses (Moixent), la Cova del Parpalló (Gandia) i la Cova Negra (campanyes de 1923 i 1933), d'entre altres. Fruit d'aquesta activitat fou la seua relació amb arqueòlegs i erudits de la talla de Fletcher, Ballester, Breuil, Pericot, el marqués de Lozoya, etc.

Publicà tres llibres: Hidrografiía setabense, La patrona de Játiva y Datos sobre las excavaciones de Cova Negra. Fou director del setmanari catòlic El Obrero Setabense, escrivint des d'ell nombrosos articles d'arqueologia, d'història i poesies d'una factura molt elegant (guanyà els Jocs Florals de la Fira de 1934 amb l'obra El poema de la terreta). Des de les pàgines del setmanari es difonguerens també actes en favor del Estatut d'Autonomia o notícies sobre l'aprovació de les Normes de Castelló, que fonamentaren la unitat de la llengua catalana.

Publicà també la transcripció de documents dels arxius municipal i col·legial, sent ell qui localitzà la partida de bateig de Josep de Ribera.
Iniciada la Guerra Civil Espanyola, i pres el govern de la ciutat per un Comité Revolucionari, Gonçal Viñes fou pressionat per renegar del sacerdoci, fet que refusà, i obligat a treballar per aquest.

El dia 10 de desembre de 1936, prop del molí de Vallés, fou assassinat per un grup radical incontrolat aquest religiós inquiet de tan gran erudició, defensor d'un regionalisme moderat, del món rural, amant de les tradicions i de la seua llengua materna.
Va ser beatificat pel papa Joan Pau II l'11 de març de 2001 a la plaça de Sant Pere del Vaticà.