diumenge, 18 d'abril de 2021

Biografies de xativins il·lustres

Totes | A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W Y Z
Per a accedir a la Biografia completa fes clic sobre el nom.

	Cos
BELLVER, Blai (1818-1884)	Als tretze anys, després de deixar els estudis i dedicar-se al comerç, entrà com a aprenent a València a la impremta de Caterina Rius, vídua de Manuel Monfort, de la il·lustre família d’impressors. El 1836 tornà a Xàtiva i muntà un petit obrador. El 1840 estampà el primer opuscle de què tenim notícia, el programa d’una celebració xativina. A força de tenacitat aconseguí, en paraules del seu millor biògraf, Constantí Llombart, “emprentar d’una sola vegada tots los colors qu’entraben en la impresió á qu’eis aplicaba”, segons el procediment de la cromolitografia. Des d’aleshores, la seua marxa ascendent serà constant, substituint poc a poc la maquinària vella i incorporant al seu establiment els avenços que brinda la tècnica: màquines mogudes per l’aigua i el vapor, després per gas, més tard per l’electricitat; aparells d’estereotípia i galvanoplàstia; plegadores mecàniques, etc. El seu prestigi editorial anà vinculat sobretot a l’elaboració d’uns cartipassos per a la instrucció cal·ligràfica dels escolars, quaderns d’”instrucción pública” portaven com a títol, que feia totalment a la seua fàbrica a un ritme de normalitat industrial. S’especialitzà en edicions relacionades amb l’ensenyament, per la problemàtica del qual sentí un viu interés, així com catecismes religiosos cromos, plecs de soldats, calcomanies i estampes. També tingueren gran difussió els col·loquis, les auques i els fulls solts. Amb una altra ambició, tragué a la llum periòdics, com La Fortuna (1844), El Setabense (1848) i La Correspondencia del Júcar (1870), i alguns llibres com Xàtiva. Memorias, recuerdos y tradiciones de esta antigua ciudad (1857), de Vicent Boix. Aquesta activitat li valgué elogis i premis, com el que li concedí pel seu afany innovador la Societat Econòmica d’Amics del País de València, i distincions, com la de ser nomenat impressor de cambra del rei d’Espanya. També tingué Bellver aficions literàries en la línia de Bernat i Baldoví, imitant el seu to festiu i, de vegades, desvergonyit. Alguns títols serien: Versos alusius á la peixca del Aladroch (1865), Eclipses del matrimonio (1867), Escenas de Carnaval, El vendedor de estudiantes (1868), Una serenata, Juguete lírico dedicado a Játiva y sus mujeres (1877), ¡Pobra Eixátiva! (1879), Gran fira en la ciutat d’Eixátiva, en els dies 15, 16 y 17 del mes d’Agost de 1879 (1879)… Però la major notorietat de Blai Bellver en el camp de les lletres ha estat gràcies al llibret de falla: La creu del matrimoni, representá en la falla de la plasa de la Trinitat en l’añ 1866, opuscle d’una seixantena de pàgines “cuento fantástic, un viatge a l’infern”, pel qual fou excomunicat per l’arquebisbe de València. Al llarg de la seua vida mantingué vives polèmiques en la premsa local, essent clares les seues postures anticlericals, però des d’un profund sentiment cristià, i de defensa del valencià: "Qu’en esta llengua parlaren Ausias Marc, Chaume Febrér; hasta els reis en Corts la usaren, també sen Vicent Ferrer."
BLASCO GOZALBO, Antonio de P. (1849-1901)	La vida d'Antonio Blasco Gozalbo va estar lligada als seus estudis de Dret i a la seua activitat com a jurista a la nostra ciutat: fiscal del Jutjat de Primera Instància, magistrat de l'Audiència, jutge municipal, degà del Col·legi d'Advocats i vocal municipal de Sanitat. Les seues inquietuds periodístiques el van portar a ser director dels setmanaris locals El Españoleto i La Opinión, així com a col·laborar en diversos periòdics madrilenys i valencians sobre temes jurídics, crítica musical i tauromàquia. En 1881, la Societat Econòmica d'Amics del País de València el va premiar pel seu treball en favor de la cultura popular.
BLASCO SOTO, Francisco (1876-1919)	Va cursar estudis de Medicina a la Universitat de València. Marxà a Madrid, on va ingressar en l'Institut Rubio i posteriorment va realitzar el doctorat. Va ser deixeble de Ramón y Cajal, en el laboratori del qual va descobrir el microorganisme de la placenta prèvia. Per malaltia del seu pare —el doctor Vicente Blasco— i a petició seua, va abandonar una prometedora carrera investigadora i va tornar a Xàtiva, on va assumir la nombrosa clientela del seu pare. Va ser nomenat metge titular del segon districte de la ciutat i, més tard, entre 1909 i 1919, director de l'hospital municipal, així com subdelegat de Medicina en el districte, inspector municipal de Sanitat i metge auxiliar militar. Al llarg d'aquest temps va exercir una incansable i desinteressada labor, arribant a pagar fins i tot material quirúrgic de l'hospital, que, sota la seua direcció, es va convertir en un dels millors de la província. Va morir el 19 d'abril de 1919, amb tan sols 42 anys, víctima d'una infecció vírica produïda per contagi en tallar-se amb el bisturí amb el qual va operar un pacient. La manifestació de dol a la ciutat va ser absoluta, sobretot per part de la ciutadania més pobra. Pels seus mèrits professionals i humans, l'Ajuntament va acordar donar el nom de Doctor Blasco Soto al carrer situat entre l'actual plaça de la Trinitat i el carrer Sant Pere, hui denominat l’Àngel. En l'actualitat, el seu nom retola un carrer allunyat del casc històric en el qual va exercir la seua labor, al costat del carrer Gonzalo Viñes i d’altres també incomprensiblement desplaçats: Blai Bellver i Poeta Chocomeli. En 1931, la vídua del doctor Francisco Blasco Soto (Adela Soldevila) va donar a l'Hospital Municipal la seua biblioteca mèdica, una excel·lent col·lecció integrada per 881 volums. Part d'ella (221 v.) integra, des de 1985, una de les seccions especials del Fons Antic de la Biblioteca Municipal de Xàtiva. En alguns d'aquests llibres es poden veure encara les seues anotacions, les seues inicials o la seua signatura.
BOIX, Vicent (1813-1880)	Va nàixer a Xàtiva a la plaça de la Seu, número 5, junt a l'antiga Farmàcia Artigues, el 27 d'abril de 1813, fill d'una família molt pobra que fugí de València durant la Guerra del Francés. Mestre de diverses generacions de valencians, testimoni i protagonista dels començaments de la revolució burgesa, la guerra civil, la lluita entre progressistes i moderats i també dels començaments del renaixement cultural valencià (Renaixença). Mantingué un pensament pròxim al demòcrata, però transigent amb el règim moderat, i un federalisme incipient, basat en la reivindicació de la identitat de València i el seu dret d'autogovern. Va viure la seua infantesa en la major penúria. Féu els seus primers estudis a València, ingressant en les Escoles Pies en 1827. La seua personalitat, lectures i reflexió el portaren a l'abandó de l'orde religiós. Participà en la primera guerra carlista, va fer varis viatges per Europa i, en 1839, s'estableix a València com a funcionari públic. Partidari de les idees liberals, conspirà a favor del liberalisme progressista, ingressant en la Milícia Nacional i sent nombrat secretari de la Junta de Salvació (1843). A l'any següent fou comissionat per a la catalogació del patrimoni artístic de la província de València. En 1847 obtingué la càtedra d'Història de la Universitat de València, i la de Geografia i Història de l'Institut d'Ensenyament Mitjà. En 1848 fou nomenat cronista de València i membre de la Reial Societat Econòmica d'Amics del País, i en 1853, acadèmic de l'Espanyola d'Arqueologia, càrrecs als quals s'afegiran posteriorment: soci dels instituts arquelògics de Roma i Berlín, director de l'Institut Provincial d'Ensenyament Mitjà i president de l'Acadèmia d'Arts de Sant Carles. Entre la seua producció historiogràfica cal destacar: Historia de la ciudad y Reyno de Valencia (1845), Xàtiva. Memorias, recuerdos y tradiciones de esta antigua ciudad (1857), Apuntes históricos sobre los Fueros del Antiguo Reino de Valencia (1855), Memorias de Sagunto (1865), etc. Cultivà la poesia (Poesías caballerescas, 1850; Poesías líricas y dramáticas, 1851) i la novel·la històrica (El Encubierto de Valencia, 1852; La Campana de la Unión, 1866 i Omm-al-Kiram o La expulsión de los moriscos, 1867). Publicà també poesia en valencià, signat amb el nom de Lo Trobador del Túria. En 1877 fou mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona, i en 1879 dels de València. Morí el 7 de març de 1880, i el seu soterrar va ser una impressionant manifestació de dol d'un dels personatges valencians més populars i estimats de la seua època.
BORJA, Tecla (143?-1459)	Tecla de Borja, filla de Jofré de Borja i Isabel de Borja, va ser germana de Roderic de Borja (Alexandre VI) i neboda de Calixt III. No hi ha certesa del seu lloc de naixement. Algunes fonts el situen a Gandia, altres a Xàtiva. El ben cert és que el seu germà Roderic sí va nàixer a Xàtiva; sa mare, Isabel de Borja, va viure en ella fins a la mort del seu marit (1437), i el ducat de Gandia no va passar a mans dels Borja fins a 1485.Va casar amb Vidal de Vilanova, senyor de Pego i Murla, del qual es quedà vídua i sense fills. Miquel Batllori afirma (La família Borja, 1994, v. 4, p. 23) que Tecla li semblà molt a sa mare —dona decidida, sàvia administradora dels seus béns i prudent regent de la seua baronia de la Torre de Canals— i que «a més a més, fou la persona més culta de la família Borja: En un temps en què a tota la corona catalano-aragonesa convivien lluites feudals i la lenta difusió de l’Humanisme, Tecla de Borja era afeccionada a la poesia. Se’n conserva una, prou delicada, en resposta als versos que li foren adreçats ni més ni menys per Ausiàs Marc, secretari del duc reial de Gandia, la seva ciutat nadiua, que més endavant havia de passar a mans dels Borja». Aquesta jove i intel·ligent dona i notable poetessa morí el 29 d’agost de 1459 a València, víctima de la pesta negra.