dissabte, 23 d'octubre de 2021

Biografies de xativins il·lustres

Totes | A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W Y Z
Per a accedir a la Biografia completa fes clic sobre el nom.

Cos
RAMÍREZ DE ARELLANO, Diego ( ? -1633?)

Desconeguem la data de naixement. Sabem que va estudiar en la Universitat de València, ampliant estudis després en Sevilla i Madrid, on va canviar el seu nom, Alfons, per Diego. Va ser escollit per acompanyar els germans García Nodal en l’expedició que en 1618 marxà a l’estret de Magallanes buscant seguretat a les flotes que anaven d’Espanya a Filipines. En aquest viatge reconegué l’estret, denominant isla de Xàtiva a l’actual Tierra de Fuego, canvi imposat per Felip Vé. Descobrí un altre estret, Sant Vicent —hui canal Beagle—, fent una descripció de les seues puntes, donant a una d’elles el nom de Cabo Setabense, i al grup d’illes més meridional del continent americà, Diego Ramírez.

Finalitzat el seu viatge va escriure l’obra: Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y San Vicente y algunas cosas curiosas de navegación (1621), manuscrit existent a la Biblioteca Nacional, que conté observacions sobre marees, corrents, mètodes de navegació, etc. de gran importància en la seua època.

Pels seus mèrits fou nomenat pel rei Felip III cosmògraf reial i pilot major de la Casa de Contractació (1620). Es desconeix també la seua data de mort, anterior a 1633.

REIG ARMERO, Ramir (1936-2018)

Va nàixer a Xàtiva el 4 d’abril de 1936, poc abans d’iniciar-se la guerra civil; i va morir a València als 82 anys. Durant la postguerra ingressà molt jove al noviciat dels jesuïtes. Després de fer estudis de Filosofia, Magisteri i Teologia va ser ordenat sacerdot a Torrent en 1968. Realitzà tasques pastorals i docents en diverses institucions de València i com a capellà-obrer va exercir en qualitat de consiliari de comunitats cristianes i fou assessor sindical. Reig fou un sacerdot compromès amb els obrers i els barris. En 1970 va ser processat pel Tribunal de Orden Público per causa d’ajudar a imprimir uns pamflets contra la dictadura. Va tindre una participació activa en l’organització del sindicat CCOO del País Valencià, on la Biblioteca de Ciències Socials (aprox. 3500 volums) rep el seu nom. Va publicar vora una dotzena de llibres, especialment assaigs. S’interessà per la figura de l’escriptor Vicent Blasco Ibáñez i especialment per diversos aspectes de l’economia valenciana, com les grans aventures empresarials del segle XX. La Biblioteca de Xàtiva compta amb les obres: Obrers i ciutadans, Blasquisme i moviment obrer (1982), i Feixistes, rojos i capellans (2004).
Ramir Reig fou professor d’Història Econòmica de la Universitat de València i membre del Consell Valencià de Cultura. Sempre va mantenir el contacte amb la seua ciutat, on va publicar en diverses ocasions als llibres de fira. Cal destacar el seu article “El desafío setabense” en Játiva en agosto 1968, una magnífica visió sobre la Xàtiva de l’època, il·lustrada amb nombroses fotografies d’Adolfo García, el contingut del qual va irritar l’Ajuntament de la dictadura. Allí deia Ramir Reig: “Xàtiva si es algo o quiere ser algo, debe ser una voluntad común”.

RIBERA, Josep de (1591-1652)

Josep Ribera va nàixer a Xàtiva en 1591, sent batejat el dia 17 de febrer a la parròquia de Santa Tecla, tal com consta a la partida de bateig trobada per Gonçal Viñes, arxiver de la Seu i cronista de la ciutat, desfent un error que el creia nascut l'any 1588. Son pare es deia Simó Ribera, sabater de professió, i sa mare, Margalida Cucó.

Són abundants les fonts documentals i bibliogràfiques que ens parlen de molts aspectes de la vida i obra de Ribera, però no tenim cap informació sobre la seua infantesa i joventut, des del dia del seu bateig fins a 1611, moment en el qual ja es troba a Itàlia. Sens dubte, molt prompte mostrà dots excepcionals per al dibuix i la pintura, que en aquella època veuria en tants retaules de les esglésies i convents de Xàtiva, en eixe moment segona ciutat del regne. La prematura mort de sa mare, inclús de sa madrastra, seria el motiu pel qual marxà amb pocs anys a València, on tenia parents, i en ella aprendria l'ofici, potser al taller de Ribalta, el millor pintor del moment.

En 1611, amb tan sols 19 anys, Ribera es troba a Itàlia, on ja és un pintor d'alta consideració. No va voler tornar mai més a Espanya, però sempre mostrà orgullós el seu origen, afegint al seu nom, en italià (Jusepe de Ribera o lo Spagnoletto), els gentilicis espanyol, valencià i, en alguna ocasió, xativenc (al quadre l'Adoració dels pastors, "español, valenciano de la ciudad de Xàtiva"), el que ens mostra clarament l'amor i enyorança cap a la seua terra.

Residí primerament a Roma, on entrà en contacte amb la pintura tenebrista de Caravaggio. El seu talent i el prestigi de la seua obra fou tal que ingressà com a membre de l'Acadèmia de Sant Lluc. En 1616 marxà definitivament a Nàpols, capital del virregnat pertanyent en eixe moment a la Corona d'Espanya. En aquesta ciutat, on realitzà quasi tota la seua obra, contragué matrimoni amb Catalina Azzolino, filla d'un acabalat marxant i pintor, amb la qual va tindre almenys cinc fills. Personatge de gran activitat, treballà per a congregacions religioses, nobles i virreis (ducs d'Osuna, Monterrey, Alba), que li dispensaren la seua protecció.

La pintura de Ribera és resultat d'un profund interés i estudi de l'Antiguitat i del Renaixement. Amb gran domini del dibuix i austeritat en la composició capta —amb traç vigorós i imatges sòlides, de vegades amb realisme cru— les emocions, els sentiments i els afectes. Aquest interés per l'autenticitat el porta al naturalisme, on, en una concepció iconogràfica innovadora, eleva la gent més pobra i humil del carrer a protagonitzar els seus quadres (sants, filòsofs, profetes), però dotant-los d'inteligència i cordialitat. Ningú com ell ha sabut mostrar les qualitats de la pell, el modelat del rostre i les mans, la decrepitud humana i la representació dels vells. Injustament ha estat tractat per la història de l'art en considerar-lo pintor de la lletgesa —res més lluny de la realitat per a qui conega la seua obra— i l'obscuritat —ignorant d'ella la qualitat de la llum, i el color i la lluminositat, que aniran guanyant terreny a l'inicial tenebrisme.

Dos foren bàsicament els temes de la seua producció: la mitologia, conseqüència de la influència de la cultura clàssica, i, sobre tot, la pintura d'exaltació religiosa, expressió del poder de l'Església catòlica de la Contrarreforma en els països mediterranis, i client.

D'entre la seua extensa producció cal esmentar obres com: Sant Jeroni (1626), Sant Andreu (1630), la Immaculada Concepció (1635), el Somni de Jacob (1639), el Martiri de sant Felip (1639), l'Adoració dels pastors (1640), la Magdalena penitent (1641), Santa Agnés (1641), El coix (1642), Sant Sebastià (1651), etc. Al Museu de l'Almodí tenim de Ribera l'obra Sant Macià, propietat del Museu del Prado, en depòsit en ell des de 1924.

Així mateix, cal destacar la importància de Ribera com a mestre del gravat (Martiri de sant Bartomeu, Silé ebri) i insuperable dibuixant.

Amb problemes de salut, dificultats econòmiques i afligit per la seducció de la qual va ser objecte la seua filla Margalida per part del virrei Juan José de Austria, morí el 3 de setembre de l'any 1652.

En l'actualitat, l'obra de l'artista xativí més universal està considerada a l'altura de Velázquez, Murillo, Zurbarán o Goya. Xàtiva el recorda amb una escultura de Luis Gilabert (1891) a la plaça de l'Espanyoleto, on es troba també l'ambulatori del mateix nom, i amb l'Institut d'Ensenyament Secundari Josep de Ribera, i amb dos premis institucionals: el nacional de pintura i la biennal de gravat.

RIDOCCI, Matilde (1843-1922)

Va nàixer a Xàtiva el 12 de setembre de 1843. Inicià la seua tasca docent en l’escola de primera ensenyança de Teulada (Alacant). En 1869 prengué possessió de la plaça de segona mestra de l’Escola Normal Superior de València. Per motius familiars tornà a Xàtiva, on prengué possessió en 1878 d’una plaça d’ensenyament primari. En 1899 fou nomenada professora numerària, per oposició, de l’Escola Normal de València, i en 1900, directora d’aquesta.

Publicà diverses obres sobre ensenyament, que van ser premiades i declarades de text per a les escoles normals i de primera ensenyança: Nociones de Higiene privada general para las Escuelas Normales y Superiores de primera enseñanza (1876), Nociones de Higiene privada general, al alcance de los niños, para las escuelas elementales (1876), Nociones de Física, Química e Historia Natural para las Escuelas Normales (1901), Urbanidad para Escuelas Normales, etc.

Entre els fets més recordats lligats a la seua tasca com a docent cal destacar l’audiència que tingué amb el monarca Alfons XII a conseqüència de la qual les mestres obtingueren l’equiparació salarial respecte dels mestres.

Fou persona discreta, molt volguda per la gent i amant de les arts (practicà la pintura, el dibuix i la poesia). La seua mort, produïda el 24 de juliol de 1922, fou molt sentida, i la ciutat li ho reconegué donant el seu nom al carrer on va nàixer. Al número 4 d’aquest figura una làpida commemorativa de marbre blanc amb la següent inscripció:

EN ESTA CASA NACIÓ
EL 12 DE SEPTIEMBRE DE 1843
D.ª MATILDE RIDOCCI GARCÍA
EX DIRECTORA DE LA NORMAL
DE VALENCIA
MUJER DE EXTRAORDINARIO
TALENTO Y DOTES ARTÍSTICAS
FALLECIÓ EL 24 DE JULIO DE 1922
RECUERDO DE SUS COMPAÑERAS
DISCÍPULAS Y ADMIRADORAS

RUBIO GOULA, Francisco (1865-1930)

Va nàixer el 9 de novembre de 1865 en el si d'una família acomodada dedicada al comerç de vins, alcohols i arrossos, negoci en el qual prompte va participar i va donar notable impuls. Anys més tard va crear el seu propi, dedicant-se a la indústria i comercialització de coles, abonaments i farines.
En 1895 va prendre al seu càrrec la Consignació de Vapors Transatlàntics per a les Antilles, desenvolupant a gran escala l'exportació de vins a Cuba. Posteriorment va constituir la societat Carbonífera del Mediterrani, per a l'exportació de carbó de Terol, i va ser contractista de les obres de la façana de l'Ajuntament de València. Ostentà càrrecs en els consells d'administració de la Companyia de Ciments Portland, els Doks Comercials de València i la Cooperativa Valenciana d'Electricitat, entitats en les quals va participar econòmicament. I, per la seua solvència i serietat comercial, la seua signatura va destacar en el món borsari i financer.
Va ser propietari del setmanari local El Demòcrata i, durant algun temps, dels diaris valencians El Correu i La Correspondència de València.
Però Francisco Rubio no va ser solament un important empresari i un actiu comerciant i financer, destacà també en la vida política. Demòcrata de cor, es va afiliar al Partit Liberal —dirigit per José Canalejas—, i va obtenir acta de diputat al Congrés, pel districte electoral de Xàtiva, en 1905 i 1910. Mort Canalejas, es va adscriure al Partit Liberal Democràtic —dirigit per Manuel García Prieto, marqués d'Alhucemas—, i guanyà en les eleccions de 1916, 1918 i 1923.
Arribada la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), va treballar pel restabliment de les llibertats constitucionals i contactà amb Alcalá Zamora, a la política del qual semblava disposat a adherir-se quan la mort li va sobrevenir el 29 de maig de 1930. Aquest fet va provocar un profund ressò en la premsa de la ciutat (El Demócrata, núm. 492, 7 de juny de 1930), que va enaltir no solament la trajectòria empresarial i política de don Paco —com afectuosament era conegut a Xàtiva—, sinó també les seues virtuts humanes: modèstia, noblesa, laboriositat, generositat... Emilio Barberá, director d'aquest setmanari, escrigué: «Ha muerto el jefe y, ante su tumba, desolados, renovamos nuestros votos de afecto y prometemos practicar sus enseñanzas, su credo político, sintetizado en las palabras: Amor, Libertad y Democracia».
Segons el cronista de la ciutat, Agustí Ventura, el carrer Francesc Rubio (situat abans en el primer tram de la Corretgeria, i hui entre la plaça Poetes Xativencs i el carrer La Reina) està dedicat a la figura d'un il•lustre metge xativí del segle XVIII, també amb aquest mateix nom, que fou catedràtic de la Universitat de València. Ens trobem, així, davant un gran oblit històric de la ciutat: un important empresari i, al mateix temps, polític xativí de major rellevància de la Restauració borbònica, cinc vegades electe al Congrés de Diputats.