diumenge, 26 de juny de 2022

Biografies de xativins il·lustres

Totes | A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W Y Z
Per a accedir a la Biografia completa fes clic sobre el nom.

Cos
SIMARRO LACABRA, Luis (1851-1921)

Fill de Ramon Simarro Oltra, va nàixer a Roma el 1851 durant un dels viatges de son pare, al qual havien encarregat els retrats dels papes Calixt III i Alexandre VI. La mort del pintor als 33 anys, de tisi, no la va poder superar la seua esposa, que es va suïcidar quan Simarro tenia només tres anys. Estudià Medicina el 1874 i es va doctorar l’any 1875. Positivista actiu, es va entestar a separar la psicologia de les seues adherències religioses, mitològiques o simplement supersticioses, anà a París el 1880, on es va quedar durant cinc anys.
Coneix un jove Cajal i l’inicia en les preparacions amb impregnacions argèntiques al mateix temps que li mostra el mètode Golgi. D’aquestes relacions naix l’escola histològica espanyola. En Recuerdos de mi vida, Cajal reconeix el seu deute intel•lectual amb Simarro i l’impuls positivista que va donar a les seues investigacions. Però Simarro no es tenia per un històleg, sinó per psicòleg clínic. No sols va ser el primer conreador competent d’aquesta disciplina a Espanya, sinó que va ocupar la primera càtedra en el món en la disciplina. Va impartir lliçons a la Institución Libre de Enseñanza, a l’Ateneu de Madrid i a l’Escola de Criminologia i, posteriorment, a la Universitat de Madrid. Com ha escrit Yela, «la obra docente, innovadora y divulgadora de Simarro fue sobresaliente y decisiva. Su personalidad desmesurada, idealista, generosa, radical y quijotesca le impulsó a iniciar y tocar muchas cuestiones».
Va ser també un activista polític, un regeneracionista entusiasta i un maçó d’alt rang amb tal capacitat de convocatòria que en defensa d’Unamuno, condemnat a 16 anys de presó per criticar el rei, va aconseguir l’adhesió de la flor i nata de la intelligentsia espanyola. Va ser capaç, així mateix, de mobilitzar més de set-cents representants del pensament hispà en un manifest de suport a la causa aliada en la Primera Guerra Mundial. Va promoure amb Unamuno, Marañón, Menéndez Pidal, Azaña i Pérez de Ayala la constitució de la Unión Democrática Española para la Liga de la Sociedad de Naciones. Rigorós, polifacètic i versàtil, va publicar poc; però va exercir una influència considerable des de la seua càtedra i des del seu laboratori. També des de la biblioteca de sa casa, que va ser lloc de reunió d’intel•lectuals, artistes i polítics.
Va morir el 19 de juny de 1921 en un context social de greus convulsions. Soterrat modestament al cementeri civil de Madrid, el periòdic La Libertad publicà un obituari amb aquestes paraules: «Don Luis Simarro tenía madera de santo y de sabio. Por eso vivió para el bien y la verdad. Murió como un justo». Laín Entralgo el va descriure com a «incitador para que los españoles despierten y empiecen a hacer algo dentro de la ciencia».

PUYOL ANTOLÍN, Rafael: "Presentacions". En: Luis Simarro i la psicologia científica a Espanya / editor, Helio Carpintero. - València : Universitat de València, 2003. - P. 11-12

TÁRREGA Y SALVADOR, Juan (s. XVII-XVIII)

Desconeixem les dates de naixement i mort d’aquest noble xativí, però sabem quina va ser la seua casa pairal, que estigué al carrer Montcada, front al Monestir de Santa Clara. El nou edifici que hui la reemplaza així ho testimonia amb una reproducció de l’escut nobiliari dels Tàrrega a la façana, l’original del qual es conserva al Museo de l’Almodí.

El nom de Joan Tàrrega està lligat al de la Guerra de Successió en terres valencianes. Capità de milícies de cavalleria, fou un dels més fidels seguidors de l’arxiduc Carles d’Àustria, antagonista de Felip V durant aquesta guerra (1701-1714).

Junt amb el coronel Rafael Nebot, dirigí en Nadal de 1705 les tropes que asetjaren Xàtiva, aleshores borbònica, i aconseguí la presa de la ciutat després de la rendició del governador Rocafull. En gener de 1706, l’arxiduc Carles el nomenà governador de la ciutat i alcaid del castell. Participà, així mateix, en la incorporació d’Alzira i Dénia a la causa austracista.

Dels seus darrers anys sols coneixem la seua dissort. El prevere Isidre Planes al seu Diari ens diu que, en maig de 1714, fou empresonat a València a les Torres de Serrans, i en setembre de 1718 fou portat pres al Castell de Pamplona.

TORRELLA, Ferrer (S. XV)

Els Torrella estan documentats en Xàtiva des del segle XIV, donant nom a una de les alqueries senyoriu del llinatge, Torrella.

En un document de 4 de desembre de 1442 queda registrada una venda de terres per part de Bernat Torrella, mercader i ciutadà de Xàtiva, a Ferrer Torrella, mestre en medicina en la nostra ciutat. D'aquest sols sabem que estudià en Montpeller i que en 1442 practicava la medicina a Xàtiva. Sembla que ell i la seua esposa, Isabel, es traslladaren a València on probablement van nàixer els seus fills Gaspar, Jeroni i Ausiàs, tots tres també metges, especialment reconeguts els dos primers.

Junt als Torrella, Xàtiva comptà en eixe temps amb altres dues famílies molt destacades de la medicina valenciana: els Pintor i els Alcanyís.

TORRELLA, Gaspar (1452-1520)

Va ser fill del metge Ferrer Torrella, documentat a la nostra ciutat en 1442, però no és segur el seu naixement a la nostra ciutat.
Estudià medicina en les universitats de Siena i Pisa i es doctorà a Roma (1481), sent també un notable matemàtic i gran coneixedor de teologia i ciències humanístiques. A l'igual que els seus germans Jeroni i Ausiàs, i el xativenc Pere Pintor, fou metge de Roderic de Borja, al què acompanyà a Roma quan fou nomenat papa.
Alexandre VI (1492-1503) el va recompensar amb oficis i prebendes, entre elles la del bisbat de Santa Justa, a Sardenya (1494). Formà part del seu seguici, assistint a molts cardenals i familiars del papa, com el també xativenc Bartomeu Martí o la seua filla Lucrècia Borja.
L'1 de maig de 1498 fou nomenat bibliotecari de la Vaticana, càrrec que exercí fins a 1500, substituint en ell al també xativí Pere Garcia, primer bibliotecari i posterior bisbe de Barcelona.
A la mort d'Alexandre VI continuà sent metge personal de Pius III (1503) i Juli II (1503-1513), desenvolupant càrrecs curials durant el pontificat d'aquest.
Coneixem d'ell cinc llibres de medicina —la majoria dedicats al tractament de la sífilis i la pesta— a destacar: Tractatus cum consiliis contra pudendagram seu morbum gallicum (Roma, 1497), Dialogus de dolore cum tractatus de ulceribus in pudendagra evenire solitis (Roma, 1500) i Consilium de peste (Roma, 1504). Junt a Lluís Alcanyís i Pere Pintor és una de les principals figures de la medicina valenciana del segle XV.

TORRELLA, Jeroni (s. XV-1512?)

És orïund de Xàtiva, fill del metge Ferrer Torrella, documentat a Xàtiva en 1442, que probablement es traslladà a València, on tal vegada van nàixer ell i els seus germans Gaspar i Ausiàs, també metges, especialment reconegut el primer.
Estudià medicina en València i Siena, on es doctorà. Fou metge de Ferran II el Catòlic i de sa germana, Joana de Nàpols; examinador de la Universitat de València (1502), i un dels primers catedràtics de Medicina (1505-1507), poc després de que fóra separat de la càtedra el xativí Lluís Alcanyís, cremat a la foguera en ser acusat de judaisme.
Entre les seues obres cal destacar: De motu coelorum. Opus praeclarum de imaginibus astrologicis non solum medicis verum etiam litteratis utile ac amenissimum (1496), De fluxu et reflexu maris, i Opusculum pro astrologia adversus comitem de concordia mirandulanum.
Morí al voltant de 1512.