divendres, 24 de setembre de 2021

Biografies de xativins il·lustres

Totes | A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W Y Z
Per a accedir a la Biografia completa fes clic sobre el nom.

Cos
BRUSCHETTI MARIOTTI, Attilio (1858-1931)

Va nàixer en la ciutat italiana de Bolonya l'any 1858. Es doctorà en lleis, però el seu temperament artístic el portà a conrear la música, de la qual fou compositor i professor.
Fou un dels membres més representatius del moviment teosòfic a Espanya per la seua activitat institucional, traductora i escriptora; president honorari per a Espanya de l'Associació dels Idealistes Pràctics; membre de la Societat Teosòfica Espanyola —Rama Arjuna de Barcelona, des de 1922—, de l'associació Exploradors d'Espanya, de l'Ordre de l'Estel d'Orient i de la Secció Espanyola de la Fraternitat Internacional de l'Educació.
La seua vida va estar presidida per l'esforç en aconseguir un sistema social més just, més pràctic i més humà, en un món que havia de transformar-se a través de l'educació —instrument de regeneració humana i social—, que no consistia en modelar i donar forma preconcebuda a les persones, sinó en «traure el millor que existeix en el fons de l'ànima».
Idealista convençut de la fraternitat universal, la tolerància i la comprensió, i persona de gran formació i habilitats (publicista, poeta, pedagog, compositor i pintor) va viure a la nostra ciutat al començament del segle XX, i en ella va deixar profunda petjada de la seua filantropia, ajudant incondicionalment a quants van demanar la seua ajuda, de manera especial, els més desfavorits.
Al seu mecenatge es deu la restauració del pati del Museu Municipal, la donació del quadre de Ribera El Salvador, la restauració dels banys de la Beneficència i el menjador de l'Asil, l'arranjament de l'antic llavador de la Porta de Cocentaina, el passeig de la Baixada del Carme (va viure a l'hort del Carme), la construcció del jardí modernista de Carmen Pérez (del Bes), així com nombroses mostres de patrocini cultural (Unión Cultural Setabense, Xàtiva Turista...) i, sobretot, donacions anònimes. Al seu testament va crear la Fundació Pérez-Bruschetti amb la finalitat de donar part dels seus béns a Xàtiva.
La seua obra a la nostra ciutat va ser reconeguda per tots, i en 1925 va ser declarat fill adoptiu de Xàtiva «en testimoniatge d'afecte i eterna gratitud pel seu filantròpic procedir i cíviques virtuts».
Va morir a Barcelona durant la matinada del dia 11 de desembre de 1932. Tota la premsa de Xàtiva, sense distinció de matisos ni ideologies —des de El Progreso, setmanari republicà radical socialista, fins al catòlic El Obrero Setabense— va publicar sentides cròniques, enaltint la seua labor de mecenatge en la ciutat i, sobretot, el seu humanisme: «l'home bo».
El 15 de maig de 1935, Xàtiva li va fer un gran homenatge, declarant aquell dia —i tots els 15 de maig— festa local (Dia d'Attilio Bruschetti) i donant el seu nom al col•legi que es va inaugurar. Els escolars de tota la ciutat van entonar un himne a la seua memòria, entre els versos del qual es deia: «Don Attilio Bruschetti Mariotti / fue patricio bueno y ejemplar [...]. / Gloria al músico bien laureado / y al filántropo ya malogrado / cuyo credo fue paz y amor».
Pels seus principis ideològics i el seu sentit crític amb el fonamentalisme de l'Església Catòlica espanyola, la dictadura franquista va silenciar el seu nom i el va mantenir en l'oblit. El propi monument que anava a erigir-se a la seua memòria —obra de Francisco Bolinches, i sufragat per subscripció popular— va quedar paralitzat. I continua sent una «assignatura pendent» de la ciutat.
La democràcia va restituir la seua figura, divulgant la seua labor a través de la publicació del llibre Homenatge a Bruschetti (Xàtiva: Fundació Pérez-Bruschetti, 1986). Hui, el seu record continua viu a través del centre escolar que porta el seu nom —al costat del jardí que va sufragar— i del Centre de Dia Pérez-Bruschetti per a Malalts d'Alzheimer.
Les seues publicacions (Ciencia práctica de la vida, Catecismo de la obrera, Salvemos a los niños, Ángel femenino, Cuando seas madre, etc., així com nombrosos articles en revistes com El Loto Blanco o Teosofía) i part de la seua biblioteca particular poden ser consultats a la Biblioteca Municipal, gràcies a la donació feta a la ciutat per la família de Samuel Sanchis.

CALIXT III (1378-1458)

Alfons de Borja, futur Calixt III, procedia d'una família de modesta condició social i escassos recursos econòmics. Son pare, Domènec Borja, era probablement l'administrador de les terres que un altre membre més ric de la família, Roderic Gil de Borja, de Xàtiva, tenia a la Torre de Canals. I allí naixqué el 31 de desembre de 1378, sent batejat a la Seu.

Els seus pares, buscant l'ascens social d'Alfons, l'orientaren als estudis dins la carrera eclesiàstica. Anys més tard va córrer la llegenda segons la qual sant Vicent Ferrer, en una de les seues visites a Xàtiva, el va conéixer amb vuit o deu anys i, semblant-li especialment inteligent, aconsellà que el dedicaren als estudis, vaticinant que seria papa i el faria a ell sant.

Les primeres lletres les aprengué a la nostra ciutat, acabant la seua formació doctorant-se en dret civil i canònic a la Universitat de Lleida (1413), on exercí com a catedràtic. D'aquesta ciutat fou canonge, iniciant en aquesta diòcesi la seua carrera jurídica al servei de la cúria del papa valencià Benet XIII, el major benefactor de l'Església xativina (elevà l'església major de Santa Maria a Col·legiata).

En 1417 entrà al servei del rei Alfons V el Magnànim, que el nomenà conseller i després vicecanceller, encomanan-li complexes i delicades gestions administratives i diplomàtiques, que resolgué amb èxit, fet que li va permetre importants ingressos, beneficis i nomenaments eclesiàstics. Però la gestiò que provocà l'ascens fulgurant d'Alfons fou la seua gestió diplomàtica que aconseguí acabar amb el Cisma d'Occident (1429), que durant cinquanta anys havia dividit greument l'Església catòlica. L'èxit d'Alfons de Borja va tenir un premi immediat i de primera magnitut: el bisbat de València, un dels llocs amb més poder i rendes de la Corona d'Aragó. En 1444, als seixanta-sis anys, després de molts anys de serveis a la Corona d'Aragó i a l'Església era nomenat cardenal.

A la mort del papa Nicolau V, els conflictes d'interesos entre els cardenals francesos i italians, candidats a la successió, foren resolts amb la seua elecció: un papa neutral, treballador, de demostrada experiència en l'administració i en la diplomàcia i, ja major (setanta-set anys). Era el 8 d'abril de 1455.

Tres foren els grans interessos d'Alfons de Borja, que adoptà el nom de Calixt III: la independència del poder papal, la defensa de la cristiandat front al perill dels turcs i l'enaltiment del seu llinatge. Actuacions papals en el primer dels aspectes foren les encaminades a enfortir el poder papal i pacificar, millorant les relacions entre els estats italians i els enfrontaments entre les famílies aristocràtiques i romanes.

Fou el segon, sens dubte, al que més energies dedicà. A penes elegit papa proclamà la croada contra els turcs, que després de prende Constantinoble en 1453 sitiaven la ciutat de Belgrad, amenaçant Praga i Viena. El papa, amb poca ajuda dels prínceps cristians, malat i amb pocs recursos aconseguí el que semblava impossible: la derrota dels turcs (1456) i el seu avanç a través de la vall del Danubi, èxit, tan decissiu com el que un segle després es produí amb la batalla de Lepanto, però no tan valorat per la història.

El tercer del seus interessos —l'enaltiment de la seua família— és el que inicià la mala opinió i les crítiques al voltant de la família Borja. Però no era cap novetat que cada papa procurara rodejar-se de parents i amics adictes a la seua persona, i que repartira càrrecs i dignitats entre els seus col·laboradors i membres de la seua família (pràctica totalment normal en aquella època i que durà fins ben entrat el segle XIX; però sols es recorda que la practicaren Calixt III i, posteriorment, el seu nebot Alexandre VI). Aquest fet era comprensible i necessari en la mesura que no pertanyia a cap poderosa família —ni italiana ni romana— i era estranger. Així, al seu nebot Pere Lluís de Borja, el designà capità general de les tropes pontifícies, prefecte de Roma i governador del Patrimoni de Sant Pere. I a Roderic de Borja, germà de Pere Lluís, el nomenà protonotari pontifici, cardenal —junt amb el seu cosí Joan del Milà— i, finalment, amb tan sols vint-i-sis anys— vicecanceller (1457), el lloc de més pes i responsabilitat de tota l'administració central de l'Església, dignitat que, per la seua hàbil gestió, ja no deixaria fins a convertir-se en papa.

El Vaticà, Roma i els territoris de l'Església es van omplir de valencians, catalans i mallorquins —coneguts amb el nomb comú de catalani—, que, a més d'ocupar càrrecs eclesiàstics i militars, ompliren l'administració vaticana, el govern de la ciutat de Roma i els més diversos oficis i professions. El català, o valencià, es convertirà durant cinquanta anys en l'idioma de la cort vaticana. Per als romans era una autèntica invasió estrangera que generà resistència i odis.

El 6 d'agost de 1458 moria el papa Calixt III, quasi als vuitanta anys, havent portat el llinatge Borja des d'uns orígens modestos a allò més alt de l'Esglèsia.

Record de Calixt III a la nostra ciutat són el retaule de Santa Anna —patrona dels Borja, que instituiren l'ermita del mateix nom—, on apareix representat sent cardenal, obra de Pere Reixach (1452) per a la capella que la família tingué a la Col·legiata, a la qual regalà també un calze i un lignum crucis.

CASTAÑEDA PUJAZONS, Jacint (1743-1773)

Va nàixer en 1743 al carrer que hui porta el seu nom (entre el carrer Botigues i Corretgeria), sent el més menut de sis germans d'una família molt religiosa. D'ells, dós més foren religiosos: Vicent, sacerdot de la Seu, i Carles, membre de l'Orde del Carme, prior del convent de Xàtiva i historiador (Historia del Convento del Carmen de Játiva, obra fonamental per al coneixement de la història de Xàtiva durant la Guerra de Successió).

Sabem pels seus escrits i d'altres testimonis coetanis que era una persona atractiva, simpàtica, i de tracte obert i fermes conviccions i decissions. Ingressà en l'Orde de Predicadors en el Convent de Sant Doménec de Xàtiva (1579), prosseguint els estudis en Oriola. En 1761 fou acceptat com a missioner en l'Extrem Orient, embarcant rumb a Filipines i arribant a Manila en octubre de 1763, quasi dos anys després, en un viatge molt dificultós, ple de perills i malalties, autèntica "aventura transoceànica", pròpia sols de persones inquietes i plenes d'ideals.
A la capital filipina finalitzà els seus estudis, sent ordenat sacerdot i destinat a les missions de Xina. En Macao estudià l'idioma mandarí i, poc després, inicià la seua tasca evangelitzadora, socorrent pobres i malats en un país hostil que perseguia els cristians. En 1769 és empresonat, cruelment interrogat i, finalment, desterrat. Tornà a les missions, marxant a Tonkín (hui Vietnam), país amb duríssimes condicions ambientals per a un europeu, culturalment tan distant, fent la seua tasca pastoral de nit, amagant-se i —com ell mateix diu amb gràcia— fugint per cames per no ser capturat.

En 1773 va ser novament fet presoner, posat a una gàbia de suplici —on havia d'estar necassàriament ajupit—, i passant en ella dos mesos. Fou decapitat —amb el sonriure al rostre i donant gràcies a Déu pel benefici que li havia donat— el 7 de novembre, dia en el qual l'Església celebra la festivitat de sant Jacint Castañeda, canonitzat en 1988 pel papa Joan Pau II.

Tenim escrits seus en els que ens parla del desitj d'estar a Xàtiva, al seu convent i amb els seus familiars i amics, però explica que era més gran el seu ideal d'ajuda i vocació missionera. Aquesta actitut altruista i de fidelitat de l'únic sant de l'Església de Xàtiva es recorda en un altar en la nostra Col·legiata.

CEBRIÁN Y VALDA, Francisco Antonio (1734-1820)

Va nàixer el 19 de febrer de 1734, fill d'una de les famílies més aristocràtiques i antigues de la ciutat. Estudià en la Universitat de València, doctorant-se en dret civil (1755) i dret canònic (1759). En ella va ser vàries vegades rector, essent estimat per catedràtics i estudiants. En 1759 obtingué per oposició una plaça de canonge a la Catedral de València.

Ferran VII el cridà a la Cort, designant-lo patriarca de les Índies, vicari general dels exèrcits, ardiaca de Toledo i canceller de les quatre ordes militars. En 1816, als 82 anys d'edat, Pius VII li concedí el cardenalat.

Publicà les obres: Pastoral sobre la devoción al Corazón de Jesús (Valencia: Salvador Fauli, 1807), Carta pastoral al clero secular y regular, y a todos los fieles de su diócesis (Orihuela: Viuda de Santa María, 1815) i diverses pastorals i edictes.

Morí el dia 10 de febrer de 1820, essent soterrat en el convent de caputxins de Madrid. Entre el llegat que donà a la Col·legiata de Xàtiva cal destacar un bell calze classicista, datat en 1792, obra del gran argenter xativenc Bernardo Quinzá.

CERDÁN DE TALLADA, Tomás (1530-1614?)

Fill d'una família de la noblesa local. Es llicencià i doctorà en Lleis per la Universitat de València, i en 1568 fou nomenat procurador de miserables empresonats, càrrec que exercí al llarg de dotze anys.

Felip II el designà fiscal del Consell del Regne de València, més tard jutge de Cort i, finalment, oidor civil de la reial Audiència de València. El rei Felip III l'ascendí a regent del Consell Suprem d'Aragó.

Publicà les següents obres de temàtica política i jurista: Visita de la cárcel y de los presos (València: Pedro de Huete, 1574), Verdadero gobierno de la Monarquía, tomado por su propio sugeto la conservación de la paz (1581), Veriloquium en reglas de Estado (1604), Repartimiento sumario de la jurisdicción de S.M. en el reino de Valencia (1611) i (1613).

La seua obra més important és, sens dubte, Visita de la cárcel y de los presos —obra que dedicà a Felip II, monarca que l'honrà i estimà molt—, primer llibre que es coneix dedicat exclusivament a aquest tema. En ell criticà les dures condicions existents en els establiments penitenciaris, els mals tractes dels quals eren objecte els empresonats, regles per a edificar presons, la defensa gratuïta a favor dels acusats pobres i les condicions que devien tenir els alcaids. Es tracta, així doncs, d'un modern concepte del pres: cal reinserir-lo i no sols condemnar-lo. Un autèntic tractat modern de ciència penitenciària.

En 1593 ingressà a l'Acadèmia dels Nocturns (societat literària valenciana). Les seues obres poètiques es troben en les Actes de l'Acadèmia dels Nocturns (1591-1594), algunes d'elles publicades en el Cancionero de los Nocturnos (1905-1906).