divendres, 24 de setembre de 2021

Biografies de xativins il·lustres

Totes | A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W Y Z
Per a accedir a la Biografia completa fes clic sobre el nom.

Cos
COLOM BELLA, José (1701- ?)

Poques dades coneixem d'aquest notari, fill d'una família de notaris establerta al carrer que porta el seu nom (enllaça els carrers Corretgeria i Sant Doménec). Ventura Pascual y Beltran, a Játiva biográfica, reprodueix la partida de baptisme, en la qual consta la seua data de naixement (30 de gener de 1701), i afirma que va exercir la seua professió a Madrid i Algemesí, i que va publicar un manual per a la pràctica de la notaria que va tenir una gran acceptació i del qual es van fer en poc temps dues edicions: Instrucción de escribanos en orden a lo judicial, fundada sobre las leyes reales y estilo de tribunales ordinarios (Alcalá; José Esparza, 1736; i Madrid: en la Imprenta de la Merced, 1747).

CUENCA PARDO, Vicent (1767-1845)

Va estar batejat a la Seu el 27 d’abril de 1767, fill de Francisco Cuenca, arquitecte xativenc -director de les obres de la Seu i del Portal del Lleó-, i de Rosa Pardo, natural d’Énguera.
Ingressà al convent de Sant Francesc de Xàtiva en 1783 i prengué l’hàbit en València en 1784. Prompte destacà en l’ofici patern i, així, segons consta en notes autògrafes, realitzà la portada de l’església del convent de Sant Francesc de Xàtiva (1786), la sagristia i panteó del convent de Sueca (1787), la sagristia del convent franciscà de Xixona (1795) o l’església d’Utiel (1795), any en el qual és destinat a Xàtiva per ajudar son pare en la direcció de les obres del campanar de la Seu —realitza els tres primers cossos (1796-1806), fins que problemes econòmics en la construcció de l’altar major obligaren a destinar a aquest els seus fons—. En aquests anys realizà, així mateix, altres projectes, com la urbanització de l’Albereda (1795-1800).
La importància de les seues obres generà admiració i enveja, i com no tenia titulació tingué que anar a Madrid (1800), on obtingué el títol oficial d’arquitecte per la Reial Acadèmia de Sant Ferran (1801). Novament a Xàtiva continuà la seua activitat: direcció de les obres de la séquia Santa, convent de Sant Doménec, casa De Diego i ermita de Sant Josep; convent de dominics d’Agullent; convent i capella de la beata Inés de Benigànim; campanars de les esglésies de La Granja, Aiacor, Llanera i Rotglà; convent de Jesús i església de Sant Francesc de València, etc.
En 1806, en morir son pare, fou nomenat oficialment arquitecte director de la Seu, després de dirigir, de fet, les obres del campanar i el retaule major (1777-1808). En la direcció d’aquest seguí el disseny de Pedro Juan Guissart -modificat per Ventura Rodríguez-, i en el que intervingueren el escultors Esteve Bonet i José Gil. Finalitzat en 1808, centrà la seua activitat en la conclusió d’elements del creuer, capelles i naus, encara que no pogué concloure el campanar, les obres del qual, represes en 1852, serien acabades per José Zacarías Camaña en 1877.
Fra Vicent Cuenca morí l’11 de maig de 1845, als 79 anys d’edat. La seua obra ha estat poc estudiada i valorada pels historiadors de l’art, però estarà sempre lligada a l’edifici més emblemàtic de la ciutat: la Seu.

DESPUIG, Ausiàs (1423-1483)

El llinatge d’els Despuig va ser un dels més importants de Xàtiva junt als Borja i Bellvís. Al menys, des de mitjan segle XIV està documentada la seua presència a la ciutat, on ocuparen durant el segle XV quasi tots els càrrecs municipals, fonamentalment el de batle.

Ausiàs Despuig fou fill de Bernat Despuig, batle de Xàtiva (1452-1462) i nebot de Lluís Despuig, mestre de l’Orde de Montesa (1453-1482) i virrei de València.

Estudià en la Universitat de Bolònia, igual que Roderic de Borja i Lluís Joan del Milà i Borja. Mantingué estretes relacions amb la cort napolitana del rei Alfons el Magnànim i amb Alfons de Borja, futur papa Calixt III.

En 1458, als 35 anys, fou nomenat arquebisbe de Monreale, en Sicília. En 1462 actuà com a testimoni, en Madrid, en la concòrdia entre les corones d’Aragó i Castella. En 1473, el papa Sixt IV el nomenà cardenal del títol de Santa Sabina i l’envià com a legat papal davant l’emperador Frederic III d’Alemanya i la Dieta de Frankfurt.

Fou governador de Roma i, fins a la seua mort, un dels col•laboradors més íntims de Roderic de Borja, vicecanceller de l’Església, i, anys més tard, papa Alexandre VI.

Morí en 1483, a l’edat de 60 anys. Les seues despulles mortals reposen a la Basílica de Santa Sabina de Roma, a la paret lateral de la nau esquerra, junt al presbiteri, en un elegant i senzill sepulcre de marbre blanc, amb una inscripció que comença amb les paraules: “A Ausiàs, el valencià, el xativenc, cardenal de Monreale, de la noble família dels Despuig, de santa vida…”.

DESPUIG, Lluís (1410?-1482)

Els Despuig foren uns dels llinatges més il·lustres de Xàtiva: Lluís Despuig va ser fill de Bernat Despuig, batle de Xàtiva i ambaixador del rei Martí I l'Humà davant el papa; Ausiàs Despuig, nebot de Lluís, fou arquebisbe de Montreal, a Sicília (1458-1483), i cardenal, i un altre nebot, anomenat també Bernat Despuig, va ser, com ell, mestre de l'Orde militar de Montesa.

Serví el rei Alfons V el Magnànim (1396-1458), intervenint valerosament en la conquesta de Nàpols (1442), que passà a formar part aleshores de la Corona d'Aragó. Persona de la seua confiança, prudent i hàbil negociador, fou ambaixador del Magnànim a Castella, repúbliques italianes i en la cort dels papes Nicolau V i del xativí Calixt III, i, amb rei Joan II, embaixador en França i en la cort del papa Sixt IV.

Membre de l'Orde militar de Montesa, fou nomenat Mestre d'ella en 1453, institució que dirigí durant 29 anys, fins a la seua mort (1482). Seguint la tradició d'estreta relació i fidelitat entre l'Orde i la monarquia aragonesa, Lluís Despuig recolçà incondicionalment el rei Joan II durant la guerra civil que assolà Catalunya (1462-1472), on novament es distingí com un excel·lente militar.

El seu valor i inteligència en la guerra, la lleialtat amb la monarquia, la experiència i prudència en la política, i la seua integritat humana feren d'ell una persona de gran reputació i crèdit, estimada i respectada per monarques i papes. El rei Joan II el premià nomenant-lo virrei i capità general del regne de València (1472-1478).

Cultivà i protegí la poesia. I el seu nom anirà per sempre unit a la història de la impremta espanyola, doncs, sent virrei de València, convocà un certamen poètic (1474) en honor de la Verge, poesies que que després foren impreses, convertint-se en la primera obra literària impresa en Espanya: Les trobes en lahors de la Verge Maria (València: Lambert Palmart, 1474). Xàtiva queda unida a aquest incunable espanyol, no sols en la figura de Lluís Despuig, sinó també en la de altres tres xativins, que participaren en el certamen, d'un total de quaranta: el famós metge Lluís Alcanyís; Pere Alcanyís, també metge, i Joan del Bosch, ciutadà de Xàtiva.

ESPEJO GIL, José (1827-1890)

Aquest filàntrop i benefactor del patrimoni local va nàixer el 10 de desembre de 1827 i morí el 14 de febrer de 1890, deixant tots els seus bens per a l'ajuda dels necessitats i engradiment de Xàtiva. Així, protegí l’Escola Nocturna d’Adults, fundada per l’abat José Pla, i la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat. Contribuí a la construcció de l’actual cúpula de la Seu (enfonsada l’anterior en 1884), la nau lateral de la Col·legiata, balaustrades de bronze del prebisteri, àbsid i cor (destruïdes durant la Guerra Civil), capella del cementeri, eixample de la Glorieta i monuments al papa Calixt III (existent a la plaça homònima, també destruït en la contesa) i a Josep de Ribera (plaça de l’Espanyoleto).

El seu record permaneix entre nosaltres des del monument que fou construït a la seua memòria, existent a la Glorieta anomenada de José Espejo.