divendres, 24 de setembre de 2021

Biografies de xativins il·lustres

Totes | A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W Y Z
Per a accedir a la Biografia completa fes clic sobre el nom.

Cos
FERRERES SOLER, Luis (1852-1926)

Va nàixer a Xàtiva el 19 de juny de 1852 al número 1 del carrer Sant Vicent. Estudià dibuix a l’Escola de Belles Arts de València, i en 1871 va accedir a l’Escola d’Arquitectura de Madrid, obtenint el títol en 1875. La seua trajectòria professional la va començar al costat de Francisco Jareño, treballant a les obres de la Biblioteca i Museu nacionals. En 1881 va ser nomenat arquitecte de l’Ajuntament de València.
Obres seues a Xàtiva són la finalització de la Col•legiata, de la qual va ser l’últim director de la fàbrica, entre 1903 i 1922; la capella del cementeri municipal —començada per fra Vicent Cuenca y Pardo, encara que modificant substancialment el projecte inicial— i el sepulcre de José Espejo, i els pedestals dels monuments dedicats al pintor Josep de Ribera i al papa Calixt III. És autor, així mateix, de l’Escorxador Municipal i Teatre Russafa, en València; l’Hospital d’Alginet, i plans d’eixample de València i Gandia.
Va ser acadèmic i consiliari de la Reial Academia de Belles Arts de Sant Carles de València. Va morir el 31 de decembre de 1926.

FRANCO, Francisco (S. XVI)

Desconeguem les dades de naixement i mort d'aquest metge. L'erudit i bibliògraf Nicolás Antonio, en la seua obra Biblioteca Hispana (1672-1696), ens diu que va nàixer a la nostra ciutat. Estudià medicina a la Universitat d'Alcalá de Henares, on exercí la docència fins a 1543. Posteriorment fou metge de cambra del rei Joan III de Portugal i professor en la Universitat de Coimbra. Després de viatjar per Europa, fixà finalment la seua residència a Sevilla, on obtingué la primera càtedra de Medicina, obtenint una gran reputació professional. Allí, després de moltes relectures i correccions publicà dues obres: Libro de las enfermedades contagiosas i Tractado de la nieve y del uso della, obres de cotitzada raresa.

Cal assenyalar en els seus escrits una gran prudència, capacitat d'observació, independència de criteri (front al costum de sagnar un malalt, la pràctica de subministrar-li abundant i bon menjar) i suggestiu sentit de l'humor (front al remei d'ungüents per evitar la pesta, la pràctica de fugir "y no muy cerca, sino lexos"). Són de gran interés en les seues obres les nombroses anècdotes i observacions tretes de la seua pròpia experiència.

GANDÍA ORTEGA, Emilio (1866-1939)

Va nàixer el 23 de gener de 1866, fill d’una modesta família de llauradors amb cinc fills. La seua mare va morir quan ell era menut, fet pel qual va estar criat en casa de la seua germana major. En 1886, amb 20 anys, marxà a Barcelona, molt possiblement a la recerca de les oportunitats laborals generades al calor de l’Exposició Universal de 1888 (en un moment de profunda recessió econòmica de la nostra ciutat). A Barcelona realitzà el servei militar, destinat com a ordenança en casa del marqués d’Alella. Aquest, quan es llicencià a l’exèrcit, el recomanà per treballar a l’Ajuntament de Barcelona, on realitzà diferents treballs subalterns al Palau Reial de la Ciutadella —hui seu del Parlament—, del qual va ser posteriorment conserge (1899), conservador (1901) i, quan en ell es va crear el Museu d’Art i Arqueologia, primer conservador d’aquest museu (1903).
La figura d’Emili Gandia està lligada fonamentalment a les tasques d’excavació de la ciutat grecoromana d’Empúries entre 1908 1 1937, que detallà de manera acurada, raonada i precisa als seus Diaris d’excavació, la obra magna escrita d’Emili Gandia. En aquestes campanyes d’excavació portà la responsabilitat directa i la direcció efectiva dels treballs de camp —amb el quadern en una mà i la paleta a l’altra—, sota la direcció primer de Josep Puig i Cadafalch i, més tard, de Pere Bosch Gimpera.
Al llarg del primer terç del segle xx, se li encarregaren nombroses missions arqueològiques i treballs relacionats amb el patrimoni cultural de Catalunya, entre les quals cal destacar les campanyes de recuperació de les pintures romàniques del Pirineu (1919-19213), amb l’arrencament i trasllat al Museu de Barcelona de les pintures murals (Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí…); així com la seua participació en la instal·lació i adequació del Museu d’Art de Catalunya i del Museu d’Arqueologia de Catalunya.
L’any 1928 participà activament en la creació del Servei d’Investigacions Arqueològiques de la Diputació de València, motiu pel qual fou nomenat conservador honorari del Museu de Prehistòria de València.
Va ser un personatge molt important en el naixement de l’arqueologia i museologia catalanes —per la magnitud de la seua tasca realitzada i per la incorporació de pautes de modernitat de treball que han perdurat molts anys—, però la importància dels seus col·laboradors (Puig i Cadafalch, Folch i Torres, Bosch Gimpera, Almagro, etc.), la seua procedència i condició social i la seua formació autodidacta —sense titulació universitària— van ser circumstàncies que minimitzaren la importància de la seua obra dins el context cultural de Catalunya al primer terç del segle xx.
Des de Catalunya, l’Associació Memorial Emili Gandia està lluitant per reivindicar la figura d’aquest xativí —tan desconegut a la nostra ciutat—, infatigable treballador, metòdic i autodidacta. Recentment, la importància de la seua obra ha estat posada de relleu amb la publicació col·lectiva Emili Gandia i la conservació del patrimoni cultural a la Catalunya del començament del segle xx.

GIMENO REGNIER, Eugenio (1848-1920)

Aquest insigne artista xativí va nàixer el 1848. Va realitzar els seus estudis en l'Acadèmia de Sant Carles de València. Tota la seua vida va estar presidida per l’esforç per destacar al món de la pintura. No obstant això, a pesar que va tenir moltes mencions honorífiques en diferents exposicions (València, 1867, 1883 i 1889; Saragossa, 1868 i 1908; Ciudad Rodrigo, 1900; Granada, 1902; Madrid, 1889, 1902, 1904, 1906, 1908 i 1913; etc.), no va ser la pintura el gènere que li va permetre el seu manteniment, sinó el món editorial, en el qual va treballar quaranta anys.

En 1978 va entrar a formar part de la prestigiosa editorial Montaner i Simón (Barcelona). En ella va il·lustrar, entre altres, la Historia de España, de Modesto Lafuente, la Historia general de América, de Pi i Margall, i el setmanari La Ilustración Artística. Posteriorment va treballar a l'editorial Espasa i Compañía, i en ella il·lustrà Los dioses de Grecia y Roma, El Mundo Ilustrado, Gil Blas de Santillana, Cristóbal Colón, la Sagrada Biblia, La vida de San José, la Historia general de Méjico, etc.

En 1906 va ser nomenat conservador de l'església magistral d'Alcalá de Henares, on va estar tres anys. I va finalitzar la seua vida professional a l'Escola Nacional d'Arts Gràfiques, d'on va ser professor de Dibuix litogràfic i Gravat fins a la seua mort, ocorreguda en 1920.

Compta Ventura Pascual i Beltrán (Játiva biográfica, 1931, t. 3, p. 85) que entre les seues notes personals es va trobar una còpia manuscrita de la real ordre de 12 de maig de 1919, per la qual es nomenava la Junta de Patronat del Museu de Belles Arts de la nostra ciutat. El Museu de l’Almodí allotja entre els seus fons dues obres d'aquest insigne artista.

GOZALBES ARANDA, Francisco ( -1964)

Inicià la seua carrera empresarial des de baix, com a botones del Cercle Mercantil. Durant el servei militar a Madrid va entrar en contacte amb el capità Ezequiel Selgas, membre d'una família influent i adinerada que tenia a Xàtiva diversos negocis i una residència enjardinada que coneixem com «el Palasiet». Francisco passaria a ser el xofer de donya María Marín de Selgas, la mare del capità Ezequiel, la qual residia al Palasiet.
La confiança de la família Selgas en l’empleat permeté que Francisco Gozalbes es convertira en el seu representat al front dels negocis que tenien en la ciutat, com per exemple l’Hotel Espanyoleto i el Garatge Alameda. Aquest edificis es troben precisament en l'Avinguda de Selgas, situada en l'Albereda, entre la Font del Lleó i la plaça de Bous.
A l’ombra dels Selgas, Francisco va poder formar la seua fortuna personal i va realitzar en diverses ocasions gestos de mecenatge envers la seua ciutat. Així, va contribuir en la construcció del parc de Selgas-Marín i pràcticament finançà la meitat del col·legi públic Gozalbes - Vera.
Les obres del primer col·legi es dugueren a terme durant 1963-1964; però el benefactor no arribaria a assistir a la inauguració perquè va morir en aquell any. El centre escolar du el seu cognom i el de la dona, Milagros Vera. El carrer peatonal que hi ha junt al col·legi i que connecta el jardí de Selgas amb el carrer de l'Acadèmic Maravall també rep el nom de Francisco Gozalbes en homentge al seu nom.