divendres, 24 de setembre de 2021

Biografies de xativins il·lustres

Totes | A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W Y Z
Per a accedir a la Biografia completa fes clic sobre el nom.

Cos
IBN SURAQA, Muhammad (1196-1264)

Ibn Suraqa al-Satibí, Muhammad (1196-1264). Va viure la seua joventut durant la decadència del poder almohade, produïda per la desfeta de Las Navas de Tolosa (1212), que va generar l'aparició de taifes en permanent inestabilitat. Ja abans de la conquesta de Xàtiva per Jaume I (1244) va anar a Orient, igual que el seu compatriota Ibn Yannan, buscant una major formació en tradicions profètiques. Va estudiar a Bagdad, Alep i El Caire, on va impartir docència fins a la seua mort (1264). Les fonts biogràfiques el descriuen com un dels imams més cèlebres de la seua època pels seus grans coneixements de ciència religiosa i per la seua noblesa de caràcter. Va escriure nombroses obres sobre jurisprudència i ciències islàmiques sent també un estimat poeta sufí.

IBN YUBAYR, Abu l-Husayn (1145-1217)

Ibn Yubayr al-Kinani al-Satibí, Abu l-Husayn (1145-1217). Va nàixer el primer dia de setembre de 1145 en el si d'una família de clara ascendència àrab, els Kinana. Algunes fonts afirmen que va nàixer a València, però Teófilo Gallega (Poetas árabes de Xàtiva, 1996; Enciclopedia de la cultura islámica, 2009), arabista de reconegut prestigi, s'inclina més pel seu naixement a la nostra ciutat. En ella es va establir son pare, que era notari, i en ella va passar Ibn Yubayr la seua infantesa i joventut, i va rebre la seua primera instrucció. Desconeixem quan abandonà Xàtiva. El seu millor biògraf, al-Marrakusi, ens diu que es va establir a Jaén i, més tard, a Granada. Va realitzar estudis de llengua àrab i prompte va destacar pels seus coneixements de jurisprudència, tradicions islàmiques i, sobretot, el seu talent poètic, la qual cosa li va permetre accedir al càrrec de secretari del governador de Ceuta, fill de l'emir almohade ‘Abd al-Mumin, així com d'altres governadors, a Granada.

En 1183 va iniciar, des d'aquesta ciutat, el seu viatge a Orient per acomplir amb el precepte islàmic de pelegrinatge a La Meca, abandonant una prometedora carrera a la cancelleria almohade. Va visitar les ciutats santes de La Meca i Medina, i va anar després a Bagdad, Mossul, Alep i Damasc, ciutats en les quals va ampliar la seua formació i va aprendre de savis, ascetes i sufís. Aquest viatge, de més de dos anys de duració, va ser descrit posteriorment en la seua obra Rihla. Transcorreguts quatre anys, va iniciar el seu segon viatge a Orient (1188-191). Al seu retorn residí a Granada, Màlaga, Fes i Ceuta, ciutats en les quals es va dedicar a l'ensenyament, estenent-se la seua fama ja no sols per la seua saviesa, sinó també per les seues virtuts. En 1205 va morir la seua dona, ‘Atika, infortuni que el predisposà a emprendre el seu tercer i últim viatge a Orient. Després de visitar La Meca es va establir a Alexandria, on es va dedicar fins a la seua mort (1217) a l'ensenyament de les tradicions islàmiques.

La historiografia moderna ha enaltit principalment la figura d'Ibn Yubayr per la transcendència de la Rihla, relat —en bella i clara prosa— del seu primer viatge, i una de les principals fonts documentals per al coneixement de l'Orient Mitjà del segle XII, sent també model d'un nou gènere literari que aconseguiria gran desenvolupament. No obstant això, els crítics àrabs medievals van destacar del nostre conciutadà la seua excel•lent obra poètica, hui en bona part extraviada. En ella va criticar la filosofia racionalista d'al-Farabi, Avicenna i Averrois; reflexionà sobre la condició humana, per la pèrdua de valors com la sinceritat i l'amistat i el deteriorament de l'ideal de confraternitat de la comunitat islàmica, i aflorà la seua profunda religiositat i enyorança de la seua terra. Tots els seus biògrafs coincideixen a destacar d'Ibn Yubayr —el xativí, potser, més universal d'època islàmica— la seua saviesa, virtut i talent literari. Va morir a Alexandria el 29 de novembre de 1217 a l'edat de 72 anys.

JOAN , Honorat (1507-1566)

Vicente Ximeno afirma que va nàixer a València, però en Elogios del ilustrísimo y eruditísimo varón don Honorato Joan (Valencia: Gerónimo Vilagrasa, 1659), compilació d'escrits realitzada per Antonio Joan de Centelles, nebot seu, s'afirma que és natural de Xàtiva; opinió que compartix el propi Viciana. Els seus pares, Gaspar Joan i Elionor Escrivà, pertanyien a la noblesa local xativina, essent el primer, membre de l'aristocràtica família Joan, cognom posteriorment castellanitzat a Juan.

Estudià en Lovaina, tenint per mestre a Lluís Vives amb el qual adquirí profunds coneixements de llatí i grec, filosofia, matemàtiques, jurisprudència i història. Aquesta preparació, junt a una gran prudència, exquisita conversa, encertat juí i agradable aspecte el feren digne de l'estima de les persones més cultes i poderoses de l'època.

Es dedicà posteriorment a la milícia al servei de Carles V, a qui acompanyà en vàries expedicions, però la seua formació humanística el portà a formar part del grup de consellers de l'emperador. Ajudà en la formació de Felip II, qui el designà en 1554 mestre del seu fill, el príncep Carles. D'edat avançada ingressà en l'estat eclesiàstic, i en 1564 fou nomenat bisbe d'Osma, on morí el dia 30 de juliol de 1566. Les seues despulles mortals resten a la catedral de la ciutat soriana.

Coneguem d'ell les obres: Cathecismus, Abecedario vertido al castellano de los vocablos lemosines, Discursos políticos i diverses cartes.

LACALLE FERNÁNDEZ, Ángel (1901-1974)

Va nàixer a Sòria el 1901, on va cursar els seus estudis de batxillerat. Prosseguí la seua formació acadèmica a Madrid, ciutat en la qual va estudiar Filosofia i Lletres i en la qual va conéixer i va mantenir amistat amb Dámaso Alonso, Gerardo Diego, Vicente Aleixandre, Pedro Laín Entralgo, etc. Va obtenir per oposició una càtedra d'institut (1928), de Llengua i Literatura, sent les seues primeres destinacions Manresa, Sòria i posteriorment València. Finalitzada la Guerra Civil va ser represaliat pel govern franquista i va estar cessat durant quatre anys. El 1943 es va incorporar a la seua càtedra sent destinat a l'Institut Josep de Ribera de Xàtiva, on va exercir amb entusiasme la docència durant 25 anys. Es va jubilar el 1971 a l'Institut Sorolla de València.
De la seua obra escrita cal destacar els seus manuals Gramática española i Historia de la literatura española —reeditats en nombroses ocasions i presents en la majoria dels instituts de batxillerat fins als anys seixanta—, així com gran quantitat d'antologies literàries, perfils costumistes de la vida espanyola, assajos, col•laboracions periodístiques i escrits epistolars amb literats i intel•lectuals de l'època. El seu arxiu personal i professional es troba depositat des de l'any 2003 a la Biblioteca Valenciana.
L'empremta de la seua tasca docent a Xàtiva va ser molt intensa per la seua erudició i humanisme, contagiant el seu amor per la literatura a quants van tenir la sort de ser alumnes seus. La nostra biblioteca va ser escenari —a petició de la seua bibliotecària, Lidia Sarthou Vila— en diferents ocasions de les seues conferències amb motiu del Dia del Llibre. I el 2008, un article periodístic seu va ser inclòs en l'antologia literària Xàtiva en la literatura , editada per la Biblioteca Municipal, que compta, entre els fons bibliogràfics de la seua secció local, amb diverses obres seues.
Xàtiva honra la seua memòria amb el nom del carrer Catedràtic Ángel Lacalle , que discorre junt a l'institut en el qual va impartir les seues classes.

MALUENDA, Tomás (1566-1628)

Va nàixer a Xàtiva en maig de 1566. Estudià Gramàtica, Lògica i Filosofia en la Universitat de València. En 1582 va prendre l'hàbit de dominics en el convent de Llombai, des d'on mantingué contactes epistolars amb intel·lectuals de l'època. Fou autor de refutacions teològiques contra Calví quan sols tenia 22 anys. A petició del cardenal César Baronio fou cridat pel general dels dominics, Jerónimo Xavierre, a la Cúria romana per continuar la seua obra d'història de l'Església —Annales ecclesiasticis—, traslladant-se per tal motiu a Roma en 1601. Allí va contraure íntima amistat amb el docte Isidoro Aliaga, anys després arquebisbe de València. Per encàrrec del papa Clement VIII treballà en la reforma del Missal i el Breviari, fent-se la primera impressió de l'obra en Roma en 1603. En 1605, la Sagrada Congregació de l'Índex li encomanà, junt amb els doctes cardenals Baronio i Belarmino, que corregira els errors dels amanuenses i de la premsa, de la Biblioteca dels Sants Pares que Margarine de la Bigne, teòleg parisenc, havia publicat a París l'any 1589 en nou grans volums, encàrrec que va complir amb rigor i brevetat. En 1608, Isidoro Aliaga va ser nomenat provincial d'Aragó i va nomenar Maluenda vicari provincial seu, motiu pel qual tornà a Espanya. Per novembre del referit any, Aliaga va ser nomenat bisbe d'Albarrasí, i Maluenda es va quedar en el convent de Predicadors de València, en el qual treballà com historiador i professor de Bíblia. En 1610 va haver d'anar a Madrid cridat per Bernardo de Rojas, inquisidor general, cardenal i arquebisbe de Toledo per examinar i confeccionar l'Índex de llibres prohibits, que es va publicar a Madrid l'any 1612. Traslladat Aliaga al arquebisbat de València, el nomenà el seu conseller.

En els últims anys de la seua vida inicià una nova versió en hebreu de la Bíblia, obra que no arribà a acabar. La majoria dels seus manuscrits es conserven a la Biblioteca de la Universitat de València. A part de les obres mencionades cal destacar: De Anticristo libri IX (1604), Vida de San Pedro Mártirz (1613), i Comentarios a los capítulos 2 y 3 del Génesis, així com la seua obra manuscrita Descripción de las antigüedades de Xàtiva. Morí als seixanta-tres anys d'edat en maig de 1628.