divendres, 24 de setembre de 2021

Biografies de xativins il·lustres

Totes | A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W Y Z
Per a accedir a la Biografia completa fes clic sobre el nom.

Cos
MANCHÓN, Antonio (s. XIX)

Desconeixem les dates de naixement i mort d'aquest gravador xativí del segle XIX. Sabem que realitzà estudis de dibuix, pintura i gravat a l'Escola de Belles Arts de València, ciutat en la què treballà al taller de Carlos Capuz, amb el què aprengué a tallar en boix.

Amplià estudis a Barcelona, París —on fou deixeble del gravador francés Trichon— i Londres. S'establí, finalment, a Madrid on desenvolupà una intensa activitat com a xilògraf en la dècada dels seixanta i setanta en revistes com El Museo Universal, La Ilustración Republicana, La Ilustración Gallega, La Ilustración de Madrid, La Ilustración Española y Americana i Arte de España. Col·laborà com il.lustrador en gran quantitat de novel.les populars i de costums (La plegaria de una madre, Abelardo y Eloísa, Lucrecia Borgia, La mujer adúltera, Los desheredados, etc.), així com en treballs en auques, vinyetes i orles.

Cal destacar, sobre tot, les il·lustracions que realitzà per al Quixot editat en 1868 per Manini en Madrid.

MARAVALL CASESNOVES, José Antonio (1911-1986)

Va nàixer el 12 de juny de 1911. Estudià el batxillerat a la nostra ciutat, i obtingué posteriorment la llicenciatura en Filosofia i Lletres, Dret i Ciències Polítiques i Econòmiques.

Són nombrosos els mèrits i càrrecs que aconseguí al llarg de la seua vida. L’enumeració d’alguns d’ells permetrà donar una idea de la seua talla intelectual: catedràtic de Dret Polític i Teoria de la Societat, en la Universitat Complutense (1946-1949); director del Col•legi d’Espanya de la Universitat de París (1949-1954); catedràtic d’Història del Pensament Polític i Social d’Espanya, en la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de la Universitat de Madrid (1955); catedràtic associat de la Universitat de la Sorbona (1969-1971); professor de la Universitat de Minnesota (1978-1981); membre, des de 1963, de la Reial Acadèmia de la Història; president de l’Associació Espanyola de Ciències Històriques (1969-1974); membre de gran quantitat d’organitzacions i col•laborador d’innumerables revistes nacionals i internacionals (Hispanic Society of America, Hispanic Review, Bulletin Hispanique, Cuadernos Hispanoamericanos, Revista de Occidente, Revista de Estudios Políticos…); participant en nombrosos cursos, congressos i conferències de tot el món, i doctor honoris causa de les universitats de Tolosa i Burdeos.

És autor, així mateix, de quasi una trentena de llibres i dos centenars d’articles especialitzats en temes medievals i aspectes del pensament dels segles XVI al XX. Cal destacar de manera especial: El concepto de España en la Edad Media (1954), Velázquez y el espíritu de la modernidad (1960), Las Comunidades de Castilla, una primera revolución moderna (1963), El mundo social de La Celestina (1964), Antiguos y modernos (1966), Estado moderno y metalidad social (1972), La cultura del Barroco (1975), Utopía y contrautopía en “El Quijote” (1976), La literatura picaresca desde la historia social (1986), etc.

La importància de José Antonio Maravall és tal que l’historiador Miquel Batllori el considerà —per la seua aportació a la història del pensament— com un dels dos grans innovadors, en el segle XX, de la història general d’Espanya, junt a Jaume Vicens Vives, opinió compartida per historiadors de la categoria de John Elliott.

El seu interés per la història no fou un desig d’erudició, sinó d’un interés viu de conéixer i comprendre el món mitjantçant la investigació objectiva, però apasionada.

Tota la vida professional de Maravall va transcórrer fora de València, però la seua pertinença al seu país d’origen i a la seua ciutat natal no va ser un simple fet anecdòtic, sinó, com ell mateix digué, una “experiència vital”, “element de destí” que conformà la seua personalitat. L’amor a la seua terra sempre va estar present. Així, el 1985, poc abans de morir expressà una de les més belles frases mai dites sobre la nostra ciutat: “Viure a Xàtiva era reviure el mite del centre del món”. Eixe mateix any, va remetre a la nostra Biblioteca Municipal diversos llibres seus per tal que es guardara en ella memòria de la seua obra historiogràfica.

Xàtiva recorda i honra la memòria d’aquest humanista modern —de tracte amable i cortés, i incansable activitat investigadora i docent— en el carrer Acadèmic Maravall, que discorre entre la Baixada del Carme i Gonçal Vinyes.

(Fotografia de Manuel Escalera, El País, 13/12/2006)

MARTÍ Y MORA, Francisco de Paula (1761-1827)

Naix el 22 d'abril de 1761 a la placeta de Sant Miquel, en la casa que hui porta el número 15. Els seus primers estudis els realitzà a Xàtiva. En València aprengué l'art del gravat amb el mestre Monfort a l'Escola de Belles Arts de Sant Carles, d'on fou en 1786 premi d'honor. En 1791 formà part de l’Acadèmia de Sant Ferran de Madrid. Posteriorment fou soci de mèrit i secretari de la Societat Econòmica Matritense i, en 1811, gravador de la Impremta Reial.

Moltes són les obres que realitzà com a gravador. Entre les referides a Xàtiva cal mencionar l'Altar Major de la Col·legiata (1819), la Mare de Déu de la Seu (1785), Nostra Senyora de la Consolació (1821) i la Vida i martiri de fr. Jacint Castañeda (1796). De la seua obra com a gravador cal destacar les portades i làmines que il·lustren les diferents edicions dels seus llibres; l'alfabet manual de sordomuts; retrats de gran quantitat de personatges espanyols, conservats a la Secció d'Estampes de la Biblioteca Nacional; làmines de l'Arquitectura, de Palladio (1797); la Biblia, del pare Scío (1791); la col·lecció de vestits de El viajero universal (1797); il·lustracions per a l'obra commemorativa de l'exaltació al tron de Carles IV (1789), etc.

Coneixedor de la tècnica d'escriptura abreviada a través de l'obra Stenografia, de Samuel Taylor, l'adaptà a la gramàtica castellana. Així, en 1800 publicà Stenografía o Arte de escribir abreviado, i, en 1803, la seua obra més important, Tachigrafía castellana o Arte de escribir con tanta velocidad como se habla y con la misma claridad que la escritura común. En 1808 publicà Poligrafía o Arte de escribir en cifra de diferentes modos, i, en 1833, ja pòstumament, Taquigrafía de la música o Arte de escribirla sin usar del pentagrama. És també autor de Compendio del año 1806 (1805) i Compendio del año 1807 (1806), considerades les primeres agendes de butxaca publicades a Espanya.

Fou persona de gran erudició en llengua llatina i de coneixements d'anglés, italià i francés. Les seues inquietuts literàries el portaren a escriure algunes obres dramàtiques com El día dos de mayo en Madrid (1813), La Constitución vindicada (1813), El mayor chasco de los afrancesados (1814), El hipócrita pancista (1820), etc.; de especial interés és la primera d'elles pel seu valor documental, ja que fou testimoni directe dels fets.

La capacitat d'invenció i enginy de Martí tingué també expressió en la millora de la pluma-font o estilogràfica, dissenyada a l'objecte de millorar el sistema taquigràfic i aconseguir major velocitat, invent que seria difós en 1835 pels fabricants anglesos Schaeffer i Parker.

Els escrits i testimonis que coneixem d'ell ens mostren una persona polifacètica i emprenedora; home de mitjana estatura, més bé prim, de mirada vivaç, inteligent, incansable en el treball i afable amb els alumnes de la seua Escola de Taquigrafia a Madrid. Amb poca salut, marxà per prescripció mèdica a Lisboa per prendre els banys a Caldes de la Reina. El 8 de juliol de 1827 morí en la capital lisboeta, on resten il·localitzades les despulles d'aquest xativí, gravador, escriptor i fundador de la taquigrafia hispana. En la seua casa nadiua una làpida commemorativa ens recorda la seua memòria amb aquestes paraules:

EN ESTA CASA NACIÓ, EL DÍA 22 DE ABRIL
DE 1761, EL ILUSTRE PATRICIO D. FRANCISCO
DE P. MARTÍ Y MORA, INVENTOR DE LA TA-
QUIGRAFÍA ESPAÑOLA Y DE LA PLUMA ESTI-
LOGRÁFICA.
SUS DISCÍPULOS, EN PRUEBA DE RECONO-
CIMIENTO Y VENERACIÓN, AL CUMPLIRSE EL
PRIMER CENTENARIO DE SU FALLECIMIENTO.
8 DE JULIO DE 1927

MARTÍNEZ BELLVER, Enrique (1875-1923)

Benefactor de l'ensenyament en la ciutat, nét de l'impressor Blai Bellver i nebot de Blai Silví Bellver. En 1906 va contraure matrimoni amb Amparo Acuña, sense que la parella deixara descendència. Enrique treballava a la papereria/impremta familiar del carrer Vallés, la qual va arribar a dirigir al final de la seua vida, ja que morí prematurament en 1923. L'impressor deixava els béns en usdefruit (els tres immobles del carrer Vallés) a la seua dona. El testament ordenava que en morir ella les possessions eixiren a la venda, i amb els diners, es construira un col·legi públic que tingués el seu nom.
Amparo va morir en 1937. En acabar la guerra els marmessors iniciaren les gestions per tal d'acomplir la voluntat expressada en el llegat. D'aquesta manera, el mecenatge pòstum d'Enrique Martínez Bellver va fer possible la construcció del col·legi públic Martínez Bellver. Amb els fons obtinguts de l'herència l'Ajuntament va comprar un hort clos de més de 13000 m2 al carrer dels Caputxins. A més de la construcció del centre escolar, una franja del solar va permetre gaudir d'un carrer nou de més de 12 metres d'ample que s'anomenà de Ventura Pascual.
En 1959 s'iniciaren els treballs previs a càrrec de l'arquitecte Javier Goerlich Lleó. En 1961 començaren les obres que es dugueren a terme en un any. Fou inaugurat en 1962. Constava de dues seccions separades per sexes, amb cinc unitats per a les xiquetes i cinc per als xiquets. En 1963 es va afegir un menjador escolar en l'extrem meridional del patí masculí.

MILÀ I BORJA, Lluís Joan del (1432-1507?)

Va nàixer en 1432, fill de Joan del Milà i Caterina Borja, germana d’Alfons de Borja, futur papa Calixt III.

Els Milà, igual que els Borja, van ser una família de ciutadans documentada en Xàtiva, al menys, des del segle XIV. A mitjan segle XV apareixen ja com a cavallers, ocupant càrrecs a la ciutat i a l’entorn d’Alfons el Magnànim i Alfons de Borja. És així com les rendes eclesiàstiques i la influència política seran la base del seu ascens social, igual que els seus parents Borja.

En 1447, als 15 anys, fou nomenat canonge de la Col•legiata de Xàtiva, i en 1450, degà. En 1455 fou designat bisbe de Sogorb-Albarrasí pel seu oncle, el nou papa Calixt III. Eixe mateix any estava ja a Roma, i poc després era enviat per aquest a Bolònia, on estudià Dret junt al seu cosí germà Roderic, futur papa Alexandre VI. El 1456 fou nomenat cardenal amb el títol dels Quatre Sants Coronats, el mateix que havia dut el propi papa. Quan morí Calixt III (1458), tornà a la seua diòcesi de Sogorb. I més tard, el nou pontífex, Pius II, el traslladà al bisbat de Lleida.

Fou proverbial la riquesa del cardenal Milà, fet que li va permetre comprar, en 1471, la baronia d’Albaida, que el rei Joan II elevà poc després a condat.

De les seues relacions amb Angelina Ram, tingué diversos fills, un dels quals, Jaume del Milà, casà amb Elionor d’Aragó, iniciant així la línia dels Milà d’Aragó, condes d’Albaida en un primer moment i, més tard, ducs.

Morí el 1507 (1510 segons altres fonts) al seu senyoriu de Bèlgida i fou soterrat al monestir dominic de Santa Anna d’Albaida.