dissabte, 29 d'abril de 2017

Dades històriques

PRIMERS ASSENTAMENTS
Els testimonis de poblament en el terme de Xàtiva més antics són les restes humanes trobades a la Cova Negra (jaciment musteriense) datats en el Paleolític Mitjà.
Altres assentaments anteriors a la romanització són:
- Covetes del Puig: restes del Mesolític i soterraments de l'Edat del Bronze.
- Poblat del Puig: poblat de l'Edat del Bronze.
- Santa Anna: Poblat de l'Edat del Bronze.
- Cova del Barranc Fondo: troballes mesolítiques, neolítiques, eneolítiques i iber-romanes.
- Cova del Carassol: Soterrament col·lectiu eneolític.
- Cova dels Dos Ulls: Possible soterrament col·lectiu eneolític.
- Penya de Sant Dídac: Restes d'un poblat de l'Edat de Bronze.
- Costa del Castell: Restes de poblats de l'Edat del Bronze i ibèrics. Els orígens de la ciutat actual es remunten a l'època ibèrica, de la qual encara conserva el topònim, Saiti, que després derivaria en llatí a Saetabis. Pel fet que durant més de 2300 anys la població s'ha assentat en el mateix lloc, aprofitant una vegada i altra les restes d'èpoques anteriors, s’explica l'escassetat de restes arqueològiques ibèriques, havent de ser la vessant sud i, en part, la nord, el poblament principal d'aquella època.

ÈPOCA ROMANA
Durant la romanització, que va començar en el segle II a. C., Saetabis va ser una ciutat de dret llatí, la ubicació de la qual estava en la vessant nord de la serra Vernissa, amb una important població dispersa en les zones de cultiu de la vall del Cànyoles.

ÈPOCA VISIGÒTICA
Durant el procés de cristianització, Saetabis es va convertir en seu episcopal, com així ho proven l'aparició de l'ara del bisbe Atanasi i de fragments de cancells, de la que la basílica visigoda probablement es trobaria als voltants de l'Església de Sant Feliu.

ÈPOCA MUSULMANA
Després de la conquesta pels musulmans, anterior a l'any 713, Medina Sateba va seguir augmentant la seua importància, principalment a partir de la caiguda del califat, tant en el terreny polític, com en l'econòmic i cultural. Constitueix un important nuc de comunicacions i manté una intensa activitat mercantil, agrícola i industrial (teixits i paper).
En un primer moment, la ciutat musulmana s'estableix en el recinte romà-visigòtic, reservant la Costa del Castell per a ubicar alguns edificis singulars. Però més tard, l'incipient creixement demogràfic obligarà els seus pobladors a ampliar la trama urbana que actualment constitueix el nucli antic. La canalització de les aigües de Bellús va ser un factor molt important en este creixement urbà, així com en la conversió de terres de secà en horta, la qual cosa va possibilitar el desplaçament de població a les alqueries. Possiblement, la seua població en l'època de la conquesta cristiana superara els 10.000* habitants.

ÈPOCA CRISTIANA
Es converteix en la segona ciutat del Regne de València. Els mudèjars, musulmans que van romandre a Xàtiva després de la conquesta, van ocupar el raval extramurs de Sant Joan i el que posteriorment va ser el barri de les Barreres. La jueria o call se situa intramurs, possiblement entre les portes de Santa Tecla i de Sant Jordi. L'antiga estructura musulmana es manté i les noves institucions cristianes es localitzen on estaven les antigues musulmanes. Durant els segles XIII i XIV hi ha una gran expansió demogràfica, i Xàtiva arriba a 14.000* habitants a mitjan segle XIV.

SEGLES XVI I XVII
A mitjan segle XVI el conjunt urbà de Xàtiva constava de tres barris: el barri del Mercat, el de la Ciutat i el de les Barreres. Els cristians vells vivien en el recinte murallat de la ciutat, mentre que els moriscos vivien extramurs, així com en els senyorius que rodejaven la ciutat. La població en esta època no arriba als 9000* habitants. Després de l'expulsió dels moriscos en 1609 i la pesta de 1645 es va aguditzar encara més la crisi demogràfica i econòmica. L'època barroca es caracteritza pel creixement de les institucions eclesiàstiques, amb la fundació de cinc nous convents, que se sumen als sis ja existents.
SEGLE XVIII
La crisi produïda per l'incendi i destrucció de la ciutat en 1707 per les tropes de Felip V —més de 10.000* habitants en esta època i només 1800* huit anys despres— i pel terratrèmol de 1748 va ser superada en la segona meitat del segle (13.950* habitants en 1754). Les antigues edificacions van ser reconstruïdes sobre les restes que es conservaren.

PRIMERA MITAT DEL SEGLE XIX. LA DESAMORTITZACIÓ: 1800-1840
És una època d'estancament demogràfic: 14.000* habitants a principis de segle. "La ciutat es manté pràcticament en els mateixos límits de la ciutat medieval. De 1822 a 1823, Xàtiva es converteix en capital de província i s'instal·la l'enllumenat públic d'oli. La desamortització de Mendizábal ocasionarà la demolició immediata d'alguns convents i la transformació d'altres per a usos públics i privats."*

SEGONA MITAT DEL SEGLE XIX. EL FERROCARRIL I LA DEMOLICIÓ DE LES MURALLES
La crisi de la seda junt amb l'escassa industrialització mantindran la crisi demogràfica que s'estendrà fins a principis del segle XX: 15.747* h. en 1857, 14.099* h. en 1887, 11.830* h. en 1897 i 12.600* h. en 1900. L'any 1854 es crea la línia de ferrocarril València-Xàtiva i en 1860 es crea l'estació. L'enllumenat públic d'oli és substituït en 1867 pel de petroli. “L'any 1874 es derroca parcialment la muralla. Esta demolició accelera la urbanització del passeig de l'Albereda. En 1876 se substitueix l'enllumenat urbà de petroli pel de gas."*

SEGLE XX
1900-1939
"A partir de 1920 i, sobretot, a partir de 1930 es produeix una gran recuperació demogràfica deguda a una forta immigració: 14.148* h. en 1920, 15.087* en 1930 i 18.683* en 1940. La ciutat comença a créixer cap al nord de l'Albereda (baixades del Carme i de l'Estació i construcció de les Cases Barates). A partir de 1930 es redacten diversos plans d'eixamplament que es caracteritzen per una trama ortogonal entre el ferrocarril i l'Albereda. Durant la Guerra Civil és demolit part del convent de Santa Clara, amb la intenció de convertir-ho en un mercat."*

1939-1960
Durant els anys quaranta es produeix un retrocés demogràfic (18.092* h. en 1.950 front dels 18.263* de 1.940). Els anys seixanta suposen una recuperació demogràfica (19.896* h. en 1960) que es tradueix en un creixement en l'edificació en l'eixamplament (institut, mercat d'abastiments, grup Planes de Tovar, Barri del Carme, etc.) En esta època adquireix gran importància la indústria del paper.

1960-1982
"Este període es caracteritza per l'expansió desordenada de la ciutat. Presenta un fort increment de les activitats urbanes i d'edificació, encara que el seu creixement demogràfic seguisca moderat respecte al conjunt de la província (19.896* en 1960 i 24.025* en 1980). L'edificació residencial densifica la zona interior al ferrocarril i ocupa els antics horts de la Raval. El patrimoni arquitectònic es degrada i augmenta el dèficit d'equipaments. En l'exterior de la ciutat les instal·lacions industrials i comercials es dispersen i allunyen al nord del ferrocarril. La construcció de cases de segona residència en Bixquert es converteix en un fenomen generalitzat. El Pla General de 1964 i els nombrosos plans parcials posteriors es converteixen en l'instrument d'una política urbanística desenrotllista i permissiva".*

Bibliografía:
Vetges Tú i Mediterrània: PGOU, 1982*
AA. VV.: Xàtiva, història breu: AA.VV, 1997
Piqueras, Juan: Geografia de les comarques valencianes, 1996
Martínez Baldó, Àngel i Sicluna Lletget, Ricardo: "Xàtiva, evolució urbana", Papers de la Costera, 2, 1982*