diumenge, 16 de desembre de 2018

CALIXT III (1378-1458)

CALIXTO III (1378-1458)

Alfons de Borja, futur Calixt III, procedia d'una família de modesta condició social i escassos recursos econòmics. Son pare, Domènec Borja, era probablement l'administrador de les terres que un altre membre més ric de la família, Roderic Gil de Borja, de Xàtiva, tenia a la Torre de Canals. I allí naixqué el 31 de desembre de 1378, sent batejat a la Seu.

Els seus pares, buscant l'ascens social d'Alfons, l'orientaren als estudis dins la carrera eclesiàstica. Anys més tard va córrer la llegenda segons la qual sant Vicent Ferrer, en una de les seues visites a Xàtiva, el va conéixer amb vuit o deu anys i, semblant-li especialment inteligent, aconsellà que el dedicaren als estudis, vaticinant que seria papa i el faria a ell sant.

Les primeres lletres les aprengué a la nostra ciutat, acabant la seua formació doctorant-se en dret civil i canònic a la Universitat de Lleida (1413), on exercí com a catedràtic. D'aquesta ciutat fou canonge, iniciant en aquesta diòcesi la seua carrera jurídica al servei de la cúria del papa valencià Benet XIII, el major benefactor de l'Església xativina (elevà l'església major de Santa Maria a Col·legiata).

En 1417 entrà al servei del rei Alfons V el Magnànim, que el nomenà conseller i després vicecanceller, encomanan-li complexes i delicades gestions administratives i diplomàtiques, que resolgué amb èxit, fet que li va permetre importants ingressos, beneficis i nomenaments eclesiàstics. Però la gestiò que provocà l'ascens fulgurant d'Alfons fou la seua gestió diplomàtica que aconseguí acabar amb el Cisma d'Occident (1429), que durant cinquanta anys havia dividit greument l'Església catòlica. L'èxit d'Alfons de Borja va tenir un premi immediat i de primera magnitut: el bisbat de València, un dels llocs amb més poder i rendes de la Corona d'Aragó. En 1444, als seixanta-sis anys, després de molts anys de serveis a la Corona d'Aragó i a l'Església era nomenat cardenal.

A la mort del papa Nicolau V, els conflictes d'interesos entre els cardenals francesos i italians, candidats a la successió, foren resolts amb la seua elecció: un papa neutral, treballador, de demostrada experiència en l'administració i en la diplomàcia i, ja major (setanta-set anys). Era el 8 d'abril de 1455.

Tres foren els grans interessos d'Alfons de Borja, que adoptà el nom de Calixt III: la independència del poder papal, la defensa de la cristiandat front al perill dels turcs i l'enaltiment del seu llinatge. Actuacions papals en el primer dels aspectes foren les encaminades a enfortir el poder papal i pacificar, millorant les relacions entre els estats italians i els enfrontaments entre les famílies aristocràtiques i romanes.

Fou el segon, sens dubte, al que més energies dedicà. A penes elegit papa proclamà la croada contra els turcs, que després de prende Constantinoble en 1453 sitiaven la ciutat de Belgrad, amenaçant Praga i Viena. El papa, amb poca ajuda dels prínceps cristians, malat i amb pocs recursos aconseguí el que semblava impossible: la derrota dels turcs (1456) i el seu avanç a través de la vall del Danubi, èxit, tan decissiu com el que un segle després es produí amb la batalla de Lepanto, però no tan valorat per la història.

El tercer del seus interessos —l'enaltiment de la seua família— és el que inicià la mala opinió i les crítiques al voltant de la família Borja. Però no era cap novetat que cada papa procurara rodejar-se de parents i amics adictes a la seua persona, i que repartira càrrecs i dignitats entre els seus col·laboradors i membres de la seua família (pràctica totalment normal en aquella època i que durà fins ben entrat el segle XIX; però sols es recorda que la practicaren Calixt III i, posteriorment, el seu nebot Alexandre VI). Aquest fet era comprensible i necessari en la mesura que no pertanyia a cap poderosa família —ni italiana ni romana— i era estranger. Així, al seu nebot Pere Lluís de Borja, el designà capità general de les tropes pontifícies, prefecte de Roma i governador del Patrimoni de Sant Pere. I a Roderic de Borja, germà de Pere Lluís, el nomenà protonotari pontifici, cardenal —junt amb el seu cosí Joan del Milà— i, finalment, amb tan sols vint-i-sis anys— vicecanceller (1457), el lloc de més pes i responsabilitat de tota l'administració central de l'Església, dignitat que, per la seua hàbil gestió, ja no deixaria fins a convertir-se en papa.

El Vaticà, Roma i els territoris de l'Església es van omplir de valencians, catalans i mallorquins —coneguts amb el nomb comú de catalani—, que, a més d'ocupar càrrecs eclesiàstics i militars, ompliren l'administració vaticana, el govern de la ciutat de Roma i els més diversos oficis i professions. El català, o valencià, es convertirà durant cinquanta anys en l'idioma de la cort vaticana. Per als romans era una autèntica invasió estrangera que generà resistència i odis.

El 6 d'agost de 1458 moria el papa Calixt III, quasi als vuitanta anys, havent portat el llinatge Borja des d'uns orígens modestos a allò més alt de l'Esglèsia.

Record de Calixt III a la nostra ciutat són el retaule de Santa Anna —patrona dels Borja, que instituiren l'ermita del mateix nom—, on apareix representat sent cardenal, obra de Pere Reixach (1452) per a la capella que la família tingué a la Col·legiata, a la qual regalà també un calze i un lignum crucis.